divendres, 25 de novembre del 2011

sóc un drac!

Ja m’han tret els punts... perquè, no sé si us ho havia dit, estava cosida. Jo creia que n’eren quatre, però al final, només tres. Res. Pim, pam. Però encara vaig coixa.

Té relació el dolor amb el tabac? És cert, com penso, que fumar alleugereix el dolor? És la meva teoria. Quan et fa mal alguna cosa, agafes un cigarret, l’encens, inspires i apa, oblides el dolor perquè estàs concentrat en el fumar. Segur que és només la meva teoria, però us prometo que aquests dies, sobretot al vespre, quan tinc el peu com una pilota de goma i em fa xup xup, penso que si pogués agafar un cigarret, em faria menys mal.

Algú deia que pensava massa en fumar. Però és cert. Hi penso. Sovint. Cada dia. Però ja fa tres mesos que no fumo, per voluntat pròpia i sense manca de ganes. Ni tan sols creient que, si fumés, em faria menys mal.

Sóc un drac!

dimarts, 22 de novembre del 2011

que bé que plogui

Fumar quan plou és un incordi, perquè com tinguis la mala sort que et caigui una sola gota damunt el cigarret, ja el pots llençar. I la llei de Murphy diu que si ha de caure’t una gota d’aigua al damunt, serà al cigarret. Comprovat.

Fa dies que plou gairebé tota l’estona. Ara mateix està plovisquejant i fa fred, tot està moll i els cotxes quan passen, aixequen aigua. I porto estona davant de l’ordinador concentrada quan, de cop, he pensat que em vindria de gust un cigarret. M’he quedat absorta en el meu pensament fumador: m’aixecaria de la cadira, estiraria les cames, agafaria un cigarret de la meva bossa i l’encenedor (tot i que potser ja el tindria dins de la butxaca del xaleco), sortiria a fora de la botiga i em posaria davant de la porta, que queda arrecerat de la pluja. Com que a qui a dins s’està calent, em pelaria de fred. M’he vist encogida de braços bellugant-me per entrar en calor. Com que els cotxes esquitxen, segur que em mullaria. Com que cauen gotons de dalt del sostre, segur que un aniria al meu cigarret. El meu pensament fumador, s’ha esfumat.

Veus que bé que plogui!

dijous, 17 de novembre del 2011

Vols alguna cosa més?

Què passa quan estàs al llit, malalt, i no pots fumar? Jo, per sort, a la meva vida he estat molt poques vegades malalta o tant, que hagués de fer llit. Malgrat he estat una fumadora empedernida, he estat una dona amb salut. Però si faig un esforç de memòria, recordo haver fet llit, amb febre, suant i dormint alguna que altra vegada. I haig de dir que, en aquestes situacions, no fumava. Ni ganes.

Ara bé, així que començava, repeteixo, començava a trobar-me una miquetona bé, santtornemhi. M’aixecava del llit, abrigadeta, anava a jeure al sofà, i a inhalar nicotina. I quan l’acabava, respirava tranquil•la, i me’n tornava al llit. Recordo que aquell cigarret podia ser moltes coses, totes menys agradable. Em marejava, mal gust, em podia fer tossir... Però jo allà com una campiona aguantant el tipus. Fumar té això.

Quan vaig estar ingressada una setmana a l’hospital perquè acabava de tenir el meu primer fill, en aquella època (déu meu! època!), anaves a la sala de fumadors. I així que vaig poder posar un peu a terra, a fumar. Durant l’embaràs ja no ho havia deixat, fumava menys, potser, però vaig fumar tots els dies. I un cop el nen a casa, fumàvem tots dos, vull dir, el seu pare i jo. Ara faria mal a la vista, la qual cosa és un què.

Tot això per dir que el peu em fa mal, gairebé no puc caminar, i que aquests dies he estat emprenyant al Xavier que em porta el sopar, m’acompanya a la dutxa, em porta el llibre, la llana, el comandament... i ahir em va dir:

- Vols alguna cosa més?

I jo li vaig dir.

- Un cigarret.

No va colar.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Encara no fa tres mesos!

Ahir, 11 de l’11 de l’11, vaig estar en un quiròfan. No era el millor dia però com que m’arreglaven el peu a les 13h i el món s’havia d’acabar a les 11, doncs jo tranquil•la.

No fa cap gràcia entrar en un quiròfan, i encara que era una tonteria de res, això que et posin anestèsia, t’atontin, et facin les preguntes mil vegades: tens alguna al•lèrgia? Prens algun medicament? Portes dentadura postissa? I més, que ja no recordo, arriba un moment que tems oblidar-te d’alguna cosa: els hauré dit tot? Ostres! M’he oblidat de dir-los que de petita vaig tenir una al•lèrgia que encara no sé de què va ser!!!!

Però el que us volia explicar. Quan estava allà estirada, a punt per entrar al quiròfan número 2, vaja, que m’estaven preparant per entrar, l’anestesista em llegeix tot allò que ja havíem dit un parell de dies abans a la consulta pre-operatòria:

- Una mica anèmica, el cor bé, al•lèrgia al nolotil, cap malaltia de pulmons, ni res important, fa tres mesos que no fumes...

I aquí la vaig interrompre:

- No, no! Encara no fa tres mesos, diumenge els farà!

L’anestesista aixeca la vista del paper, em mira, somriu i em diu:

- T’està costant, eh...

I és que sí. M’està costant. Perquè mentre compti dies, és que els compto. No sé si m’enteneu.

En fi.

Ja no tinc un bony al peu, i després de quatre anys no sé si sabré viure sense ell. Ja us explicaré. De moment, el peu segueix dormint de l’anestèsia.

divendres, 4 de novembre del 2011

amb la sang xuclada

Avui m’he anat a fer una anàlisi de sang. Arribats a una edat, està vist que tot comença a rovellar-se. I encara no he arribat als cinquanta! Què serà de mi quan hi arribi...

El cas és que m’he deixat punxar el braç esquerra perquè sé que aquest és el que treu la sang a xorro. I tenia raó, en menys de cinc segons m’han tret cinc tubs de sang. Diria que la noia que me l’ha tret, no donava a l’abast omplint tubs. Tenia un ajudant que els anava posant tots en un portatubs i, ella anava tan ràpid, que gairebé li ha caigut un a terra. Ai! Han cridat els dos a l’hora. Jo tranquil•la. Anava a dir-los que no s’amoïnessin, que de sang en tinc una mica, fins i tot per donar. Però m’he estat calladeta i somrient.

Després dels cinc segons i amb menys cinc tubs de sang per les meves venes, he sortit de l’hospital. Marejada perquè cada matí, així que em llevo, necessito el meu cafè amb llet. I avui no ha pogut ser. Així que marejada de no tenir res a l’estómac.

Doncs bé: sense sang, marejada com una mona, plovent a bots i barrals, amb la boca pastossa de no haver ingerit res...tot i això, avui després de l’extracció m’hagués fumat un cigarret... i què a gust!

Cada cop que he donat sang m’han dit: no fumis, eh! Espera’t almenys una hora. I jo somreia, sortia per la porta, obria la bossa i em fumava un cigarret. Ja sé, una inconsciència, perquè més d’un cau rodó a terra, però qui ha dit que jo sigui una noia responsable i amb consciència? El cas és que després d’una bona extracció de sang, un cigarret ve molt de gust. I avui això mateix és el que m’ha passat. Que l’he trobat a faltar un montón.

Realment ara me n’adono de les coses que feia i associava a un cigarret. Aquesta no l’hagués dit mai, però ves per on, era així.

Ai qué ver!

dimecres, 2 de novembre del 2011

D’aquí nou mesos... una guitarra!

Ahir pensava que ja fa molt de temps que amb els diners que m’estalvio de comprar-me tabac, ja no em faig cap regal. Pitjor encara, ni tan sols el poso dins una guardiola per estalviar-lo per comprar-me una guitarra com Déu mana. I pitjor encara. No tinc diners per estalviar, sempre vaig molt escurada. Si fumés, no sé d’on trauria els diners però sé que els aconseguiria. Menjar potser no menjaria, però fumar... vaja si fumaria.

Però ho trobo molt injust. Vaig dir-me a mi mateixa que amb el que no gastaria en tabac, m’ho regalaria, com a recompensa. I ara ni fumo ni tinc regal. Això no pot ser. Reivindico el meu dret a tenir un regal cada setmana o, sinó, a disposar d’una guardiola per anar posant cada setmana uns 30 euros fins aconseguir els gairebé 1.000 que em costarà la guitarra... Això són unes 34 setmanes sense fumar... que són 8 mesos i mig... gairebé un embaràs.

Fet. Ho acabo de decidir. Cada setmana estalviaré (és a dir, amagaré) 30 euros i d’aquí a nou mesos... una guitarra nova!!!!!

Visca no fumar!!!!