Ja fa més de tres anys

Em fa il·lusió veure que de tant en tant, arribeu al blog. Gràcies per la visita!

T'aviso que la gràcia és llegir-lo des del principi, però si has arribat aquí, doncs que sàpigues que ja fa més de tres anys que no fumo. Aquesta és la bona notícia. La dolenta, que encara enyoro fumar. Encara hi ha moments en què agafaria un cigarret.

Però... saps? potser estic viva perquè no fumo. I això sí que és fort. I jo he tingut sort perquè és com si ho hagués previst, és com si el meu àngel de la guarda hagués fet alguna cosa perquè deixés el tabac un any abans de la meva embòlia pulmonar que res va tenir a veure amb el tabac (vull dir que no la va provocar) però si hagués fumat...

Així va sorgir "la dura vida d'una descoagulada"

El que és la vida, no?

Així que deixa de fumar ja, d'una vegada per totes. Llegeix des les primeres entrades, aquelles en què explico què cal fer per deixar de fumar, inspira't, agafa idees i som-hi!

Ah! I si necessites suport moral, contacta amb mi i te'l donaré!

Primer aniversari

Fa un any que no fumo i no puc ser optimista perquè malgrat fa 365 dies que no agafo un cigarret del paquet, l’encenc, inspiro i deixo anar el fum a poc a poc, sovint encara hi penso, ho desitjo i ho enyoro. No estic passant un bon moment, i suposo que això fa. Quan estic nerviosa, deprimida, amb ganes de... de... d’agafar un cigarret. Així que a vegades penso que vaig escollir un mal moment per deixar de fumar.

En fi. Fa un any que no fumo i ho celebraria encenent un. Però no ho faré. Tan d’esforç no faré que hagi estat inútil.

Per cert, ja en tinc 50.

Ara sí, punt i final.

7 mesos i punt final!!!!

Acabo de decidir que m’acomiado d’aquest bloc (que no dels blocs perquè potser en faci un altre). Però està clar que he deixat de fumar, que avui fa 7 mesos que no inhalo cap cigarret directament (diria que pel carrer he inhalat més d’un) i avui, sense preveure la coincidència, he començat a menjar menys i més sa, perquè m’he proposat aprimar-me, com a mínim, fins a tornar al pes de quan fumava tot i que si puc aprimar-me més, millor. Potser faré el bloc de com aconseguir aprimar-me... aaaah, pos sí!

Deixaré aquest bloc passejant per l’univers internauta, no l’esborraré, i quedarà suspès en l’aire, vagant solet i abandonat, i algú, qui sap si mai passarà, escriurà al google “deixar de fumar” i zas, arribarà fins aquí. Si ets tu, llegeix-lo!, estic segura que et serà d’alguna utilitat, perquè dóna idees, consells i anima.

Apa, fins aviat i un petó per a tothom sense fum!!!!

passa el temps

No fumar = + 5 quilos + pell més bona + diners + salut + capacitat pulmonar

Van passant els dies i no me n’adono que amb ells, passen també moltes coses. Hem celebrat els 10 anys del NAS, els 2 anys d’Uededrac i d’altres aniversaris menys feliços. Ha vingut en Marc a veure’m i malgrat tornarà a marxar d’aquí a poc, estic disfrutant de tenir-lo a casa un altre cop després de tant de temps. És cert. Ho sap i ho diu tothom: passa el temps molt de pressa.

I amb aquesta rapidesa passa que cada cop sóc una mica més gran sense gairebé adonar-me’n . I aquest any el temps passa amb un to diferent, especial. Faré cinquanta al juliol i això impressiona a qualsevol que no els hagi fet ja.

Orgullosa puc dir que arribaré als cinquanta sense fumar. Qui m’ho hagués dit! Però no només això. També arribaré amb un regal que feia moooooolt de temps que havia somiat, que volia, que desitjava, que tenia en la ment... No és broma! El primer cop que ho vaig pensar, va ser quan encara no tenia ni fills, i el gran en té 27, així que... tinc ganes de fer 50.

Això m’ha fet pensar que són les il•lusions les que fan de motor en aquesta vida. Sense elles, el temps no passa i a vegades es fa insofrible llevar-se al matí. I hi ha algú que a més d’estimar-me molt, em coneix, i ha volgut regalar-me una il•lusió: un viatge amb la nostra autocaravana al Cap Nord. Cinc setmanes viatjant. És que no m’ho puc creure. Però ha aconseguit que vulgui que arribi juliol. I que cada matí em llevi amb ganes.

Inspirar, expirar...

Estic gelada. I no és en sentit figurat, no, què va! tan de bo! És en sentit literal. Ara, si em poguéssiu veure, porto una bufanda, de les que m’he fet jo mateixa de llana gruixuda, tapant-me la boca i el nas. Porto el xaleco folrat, camisa de llaneta, samarreta de màniga llarga i a sota, una altra de màniga curta. A més, és clar, els pantalons, mitjons gruixuts, botes folrades de pèl. I estic encongida davant de l’ordinador, amb les mans que tenen prou feina per poder teclejar de tant glaçades que estan. He perdut els guants.

Suposo que només em falta treure fum per la boca, allò que passa quan vas pel carrer i el teu alè es converteix en aire calent. Quan et passa, et pot semblar que estàs fumant. Quan era petita, jo ho simulava. Em posava els dits a la boca com si agafés un cigarret i treia el fum: “Mira com fumo!” Cridava al meu pare.

Doncs en aquest moment en què tinc tant fred perquè la calefacció s’ha espatllat del tot i no venen a arreglar-la, he recordat amb nostàlgia el fum que treia a poc a poc i s’esvaïa sostre amunt. Inspirar, expirar. Inspirar, i expirar a poc a poc, molt a poc a poc...

A punt per complir el mig any sense fum.

vendre o fumar

Ja fa cinc mesos que físicament no fumo. I estic satisfeta malgrat estic inquieta i neguitosa a tot hora. Però vaig fent. I no fumo.

Ahir em va passar una cosa que em va fer dir-li al xavier: veus? Per això no fumo.
Un home que ja coneixem de fa temps, ens estava venent una cosa. Tan se val el què. Però era d’aquelles vendes llargues, que cal explicar, veure un, veure un altre, ara torno al primer... Portàvem així potser o gairebé una hora. Ens va passar el temps volant però de sobte, l’home va dir:

- Encara fumeu?

El xavier el va mirar estranyat perquè fa més de trenta anys que no fuma i jo vaig saltar:

- No, ja no fumem. Fa cinc mesos que ho he deixat però t’acompanyem

Sí, sí. L’home ja no podia més i demanava que seguíssim xerrant a fora perquè pogués fumar. Ell és l’amo perquè sinó... I suposo que per la confiança que ens té, ens ho va dir. I vàrem sortir a fora a xerrar perquè pogués fumar.

Quan vam marxar de la botiga li vaig dir al xavier: per això no fumo.

Moral que es dóna una.

I per cert, segueixo pensant com fer exercici. Divendres vaig recorrer el Delta de l'Ebre en bici, vaja, un trosset. Us penjaré fotos.

faré salut

No puc escriure al bloc res d’interessant. Si algú vol deixar de fumar i em llegeix, arribarà a la conclusió que costa molt deixar-ho perquè després de més de quatre mesos, les ganes no minven. Anava a dir que segueixo igual però no és cert. No exagerem.

És cert que tinc moltes ganes d’agafar un cigarret. Però no són ganes físiques, no és necessitat de nicotina pel cos. Són ganes mentals. El meu cervell em diu que si agafés ara mateix un cigarret, em relaxaria. Estic cansada, molt cansada d’aquests dies de molta feina, de tensions familiars, de malshumors, d’estrès... Un cigarret, aquests dies, em semblava que m’ho arreglaria tot.

Però no fumo. Ni fumaré. I hauré de deixar d’endrapar. Últimament les ganes de fumar es tradueixen en visites furtives a la cuina a buscar alguna cosa per ficar-me a la boca.

Així que estic pensant com dur a terme el meu propòsit de l’any. Perquè he decidit que haig de fer exercici com a teràpia de deixar de fumar.

Deixar de fumar equival a més salut que equival a possibilitat d’estar més en forma que equival a portar a una vida més saludable que equival a cremar més calories que equival a perdre quilos acumulats per haver deixat de fumar.

Baixo la bicicleta estàtica de les golfes?