divendres, 30 de desembre del 2011

feliç 2012!

Demà farà un any que em vaig fer el propòsit de deixar de fumar i no és que el fes cada any, què va. Jo era de les que deia que volia fumar i que el dia que ho volgués deixar, ho deixaria, però havia de tenir motius. El 31 de desembre de l’any passat vaig considerar que tenia motius per fer-ho i recordo perfectament que amb la boca plena de raïm, just després de les 12 campanades, vaig pensar: “L’any 2011 deixaré de fumar”. I així ha estat. He deixat de fumar.

No ho dic amb prepotència, ni amb xuleria, al contrari. Ho dic amb l’ànim de convèncer a qui sigui, que quan es vol, es pot. És l’únic ingredient que cal per deixar de fumar: voler. I clar que no és fàcil, però si deixes de fumar sense voler, sense tenir-ho clar, el fracàs està gairebé garantit, no cal ni posar-s’hi i passar-ho malament. Ara bé, si vols, ho aconsegueixes. Malgrat tot.

Fa més de quatre mesos que no fumo. I ho enyoro moltíssim. I en els moments xungus, el primer que penso és “vull fumar”. Però de seguida recorro a les bones sensacions que tinc perquè ja no fumo: no haver de sortir al carrer mentre treballo, no haver de buscar bars amb terrasses, no haver de gastar diners, no haver de patir perquè allà on estic “no es pot fumar”... Ahir vaig córrer un bon tros per poder creuar un semàfor en verd i no vaig esbufegar gens ni mica! No era l’edat, era el fum!

Volia desitjar-vos un molt bon any. Penso que és amb optimisme que es poden fer front a tants i tants problemes que ens sorgeixen a tots cada dia i que sovint ens superen. Així que ens desitjo amb tota l’ànima que aquest any que ve sigui millor, si us plau!

I a veure quin propòsit em faré aquest any! (Estic intrigada i tot!)

diumenge, 25 de desembre del 2011

Nadal superat

Quines ganes tenia de fumar. Estic passant els pitjors dies des que ho vaig deixar.

Odio les festes de Nadal, les trobades familiars, les complicacions que em suposen tots aquests dies. I tot plegat em provoca cert estat de depresió i estrés que em fa enyorar moltíssim fumar.

Però ja ha passat el Nadal. Després de dinar, tots davant de la llar de foc fumant i jo ben lluny per poder superar la prova. I el meu cunyat que em diu:

- Si vols, en tinc.

Me l’he quedat mirant incrèdula. I li he dit:

- Fa quatre mesos que no fumo, no ho tiraré ara tot pel terra!

I ell i la meva cunyada, a l’hora, em diuen:

- I què et penses! nosaltres feia 15 anys que no fumàvem!

Fantàstic tenir una família així.

Realment tinc una força de voluntat que ni somiava. Si m’haguessin demanat que digués deu qualitats meves, mai hagués dit “tinc força de voluntat”, perquè no la tinc. Ni que m’haguessin demanat cent. I ves per on, en algun lloc amagat, en dec tenir una mica de reservada, per aquestes ocasions. Perquè avui, avui m’hagués aixecat de la cadira i hagués agafat el cigarret que m’oferia el meu cunyat i m’hagués anat davant de la llar de foc a fumar i m'hagués importat un pito.

I ara estaria sumament penedida. Segur.

Així que m’he quedat asseguda a la taula, amb la meva filla al costat, mentre tots fumaven a l’altra banda, davant de la llar de foc.

Demà serà més fàcil. Ningú fuma.

dimecres, 21 de desembre del 2011

com t’enyoraré aquest Nadal

Generalment el mes de desembre m’ha suposat més mal de caps que alegries. És obligat que tot surti bé, obligat que tothom sigui feliç, obligat gastar un munt de calers, obligat trobar-se amb la família, obligat passar-ho bé... Massa coses obligades. I recórrer al tabac en aquell moment que voldries no estar, va bé. Quants cops hauré agafat un cigarret i amb l’excusa de sortir a fumar, m’he volatilitzat? Quants m’ha salvat?

Quan estava deprimida, perquè pel Nadal em deprimeixo més sovint que en altres èpoques, fumava. Amb melangia. Inspires, penses i deixes anar el fum.

Quan estava tipa, de tant menjar. Perquè sembla que pel Nadal s’ha de menjar molt o has de justificar-te amb un “està molt bo, però no en vull més!” Doncs quan estava tipa, què millor que agafar un cigarret i fumar-lo, per fer baixar. Per no endrapar més.

Pel Nadal no es pot parar la taula de qualsevol manera, no es pot vestir de qualsevol manera, no es pot estar de mal humor... Doncs mira, jo m’hi poso. Per dissimular, un cigarret i al balcó.

Què faré ara!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!????

Potser que no expliqui que no fumo i sortir igualment. Total, només fumava jo! Ningú se n’adonarà.

Com t’enyoraré!!!!

divendres, 16 de desembre del 2011

tòquio

En Marc està ara mateix a Tòquio, no en tenia prou amb Nova Zelanda. I escriu en el seu blog que no es pot fumar pel carrer!!! Que hi ha zones habilitades per fumar on s'amuntega la gent...

Un motiu per estar contenta de no fumar. Per si algun dia vaig a Tòquio.

(a la foto, senyal que indica que està prohibit fumar mentre camines...)

dimecres, 14 de desembre del 2011

Embarassada!!!

Em fan mal els peus d’estar tota l’estona dempeus. També tinc mal d’esquena i, segons com, els ronyons. Vaja, que una ja té una edat i...

Avui m’han fet aquella pregunta que mai, repeteixo, mai ningú li ha de fer a una noia excepte si està del tot segur o segura. I quan dic “segur”, vull dir “SEGUR” perquè, és tan evident, que no hi ha confusió de cap mena, o perquè ella mateixa t’ho diu, o el seu company, la seva mare o perquè li surt en aquell mateix moment el nen de la panxa... Sinó, MAI!!! Feu-me cas.

I a mi avui, patapam:

- Nena, què estàs embarassada?
- Doncs no, senyora, estic gorda.
- No diguis això!
- No s’amoïni pas! Tinc gairebé 50 i m’ha hagut de veure més jove si em creu embarassada!

Ha somrigut. I jo que li havia donat peu a sortir de la pífia airosa, va i em diu:

- Dona, amb cinquanta encara podries quedar-te embarassada! La meva filla ho està. En té un de 25 i ara aquest.
- Quin disgust, doncs...

Perquè, a aquestes alçades, és molta més felicitat haver deixat de fumar que estar esperant un fill, no? I així li ho he dit:

- És que estic deixant de fumar, sap? I m’he engreixat una mica.
- Ah! Això sí que està bé.

Ha marxat i la he odiat. Si hagués tingut tabac, segurament m’hagués agafat un rampell...

Demà em posaré pantalons.

dissabte, 10 de desembre del 2011

vist i no vist

A la botiga no tenim calefacció, s’ha espatllat. I fins dilluns no podem trucar al servei tècnic perquè estan d’aqüeducte. Així que fa fred. No és que no es pugui suportar, però en fa. I tenim un escalfador, només un, perquè si en posem dos, salten els ploms.

El cas és que preveient que fa fred a la botiga, aquest matí he decidit vestir-me abrigada. He agafat el xaleco que tinc acolxat que abriga moltíssim i que acostumo a fer servir quan surto els caps de setmana, i me l’he posat.

Aleshores he posat la mà a la butxaca perquè he notat que hi havia alguna cosa a dins i... HE TROBAT UN PAQUET DE DUCADOS!!!!!

He fet un xiscle, no sé si d’horror, de felicitat, de sorpresa... Me l’he quedat mirant amb els ulls molt oberts, incrèdula, i de sobte, ha desaparegut, s’ha volatilitzat. Els meus dits s’han quedat agafant l’aire.

El xavier m’ha dit: anem, que arribem tard.

Ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh.................

dijous, 1 de desembre del 2011

l'autoestima a l'ascensor

Dimarts vaig organitzar un sopar multitudinari amb la gent que ha participat a les tertúlies de Cincdedeu, en total érem 33! Una passada!

Jo no sé quanta de la gent que va venir eren fumadors però dels 33, només dos van sortir a fumar. DOS!

Un d’ells em va preguntar si l'acompanyava fora i li vaig dir que jo ja no fumava. Em va felicitar i em va dir: “Deus tenir l’autoestima a l’ascensor!”

Doncs no. No fumar no m’ha pujat l’autoestima. Tinc molta nostàlgia, em fa pena ja no fumar malgrat no penso tornar-hi. M’agrada no haver de sortir per fumar, m’agrada no dependre del tabac, m’agrada que el cigarret no controli la meva vida. Però m’agradava fumar i en tinc nostàlgia. Fumar i el que representava, com per exemple sortir i fer-la petar amb la gent mentre vas fent calades i et peles de fred...

Sóc una exfumadora atípica. Ho sé.

divendres, 25 de novembre del 2011

sóc un drac!

Ja m’han tret els punts... perquè, no sé si us ho havia dit, estava cosida. Jo creia que n’eren quatre, però al final, només tres. Res. Pim, pam. Però encara vaig coixa.

Té relació el dolor amb el tabac? És cert, com penso, que fumar alleugereix el dolor? És la meva teoria. Quan et fa mal alguna cosa, agafes un cigarret, l’encens, inspires i apa, oblides el dolor perquè estàs concentrat en el fumar. Segur que és només la meva teoria, però us prometo que aquests dies, sobretot al vespre, quan tinc el peu com una pilota de goma i em fa xup xup, penso que si pogués agafar un cigarret, em faria menys mal.

Algú deia que pensava massa en fumar. Però és cert. Hi penso. Sovint. Cada dia. Però ja fa tres mesos que no fumo, per voluntat pròpia i sense manca de ganes. Ni tan sols creient que, si fumés, em faria menys mal.

Sóc un drac!

dimarts, 22 de novembre del 2011

que bé que plogui

Fumar quan plou és un incordi, perquè com tinguis la mala sort que et caigui una sola gota damunt el cigarret, ja el pots llençar. I la llei de Murphy diu que si ha de caure’t una gota d’aigua al damunt, serà al cigarret. Comprovat.

Fa dies que plou gairebé tota l’estona. Ara mateix està plovisquejant i fa fred, tot està moll i els cotxes quan passen, aixequen aigua. I porto estona davant de l’ordinador concentrada quan, de cop, he pensat que em vindria de gust un cigarret. M’he quedat absorta en el meu pensament fumador: m’aixecaria de la cadira, estiraria les cames, agafaria un cigarret de la meva bossa i l’encenedor (tot i que potser ja el tindria dins de la butxaca del xaleco), sortiria a fora de la botiga i em posaria davant de la porta, que queda arrecerat de la pluja. Com que a qui a dins s’està calent, em pelaria de fred. M’he vist encogida de braços bellugant-me per entrar en calor. Com que els cotxes esquitxen, segur que em mullaria. Com que cauen gotons de dalt del sostre, segur que un aniria al meu cigarret. El meu pensament fumador, s’ha esfumat.

Veus que bé que plogui!

dijous, 17 de novembre del 2011

Vols alguna cosa més?

Què passa quan estàs al llit, malalt, i no pots fumar? Jo, per sort, a la meva vida he estat molt poques vegades malalta o tant, que hagués de fer llit. Malgrat he estat una fumadora empedernida, he estat una dona amb salut. Però si faig un esforç de memòria, recordo haver fet llit, amb febre, suant i dormint alguna que altra vegada. I haig de dir que, en aquestes situacions, no fumava. Ni ganes.

Ara bé, així que començava, repeteixo, començava a trobar-me una miquetona bé, santtornemhi. M’aixecava del llit, abrigadeta, anava a jeure al sofà, i a inhalar nicotina. I quan l’acabava, respirava tranquil•la, i me’n tornava al llit. Recordo que aquell cigarret podia ser moltes coses, totes menys agradable. Em marejava, mal gust, em podia fer tossir... Però jo allà com una campiona aguantant el tipus. Fumar té això.

Quan vaig estar ingressada una setmana a l’hospital perquè acabava de tenir el meu primer fill, en aquella època (déu meu! època!), anaves a la sala de fumadors. I així que vaig poder posar un peu a terra, a fumar. Durant l’embaràs ja no ho havia deixat, fumava menys, potser, però vaig fumar tots els dies. I un cop el nen a casa, fumàvem tots dos, vull dir, el seu pare i jo. Ara faria mal a la vista, la qual cosa és un què.

Tot això per dir que el peu em fa mal, gairebé no puc caminar, i que aquests dies he estat emprenyant al Xavier que em porta el sopar, m’acompanya a la dutxa, em porta el llibre, la llana, el comandament... i ahir em va dir:

- Vols alguna cosa més?

I jo li vaig dir.

- Un cigarret.

No va colar.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Encara no fa tres mesos!

Ahir, 11 de l’11 de l’11, vaig estar en un quiròfan. No era el millor dia però com que m’arreglaven el peu a les 13h i el món s’havia d’acabar a les 11, doncs jo tranquil•la.

No fa cap gràcia entrar en un quiròfan, i encara que era una tonteria de res, això que et posin anestèsia, t’atontin, et facin les preguntes mil vegades: tens alguna al•lèrgia? Prens algun medicament? Portes dentadura postissa? I més, que ja no recordo, arriba un moment que tems oblidar-te d’alguna cosa: els hauré dit tot? Ostres! M’he oblidat de dir-los que de petita vaig tenir una al•lèrgia que encara no sé de què va ser!!!!

Però el que us volia explicar. Quan estava allà estirada, a punt per entrar al quiròfan número 2, vaja, que m’estaven preparant per entrar, l’anestesista em llegeix tot allò que ja havíem dit un parell de dies abans a la consulta pre-operatòria:

- Una mica anèmica, el cor bé, al•lèrgia al nolotil, cap malaltia de pulmons, ni res important, fa tres mesos que no fumes...

I aquí la vaig interrompre:

- No, no! Encara no fa tres mesos, diumenge els farà!

L’anestesista aixeca la vista del paper, em mira, somriu i em diu:

- T’està costant, eh...

I és que sí. M’està costant. Perquè mentre compti dies, és que els compto. No sé si m’enteneu.

En fi.

Ja no tinc un bony al peu, i després de quatre anys no sé si sabré viure sense ell. Ja us explicaré. De moment, el peu segueix dormint de l’anestèsia.

divendres, 4 de novembre del 2011

amb la sang xuclada

Avui m’he anat a fer una anàlisi de sang. Arribats a una edat, està vist que tot comença a rovellar-se. I encara no he arribat als cinquanta! Què serà de mi quan hi arribi...

El cas és que m’he deixat punxar el braç esquerra perquè sé que aquest és el que treu la sang a xorro. I tenia raó, en menys de cinc segons m’han tret cinc tubs de sang. Diria que la noia que me l’ha tret, no donava a l’abast omplint tubs. Tenia un ajudant que els anava posant tots en un portatubs i, ella anava tan ràpid, que gairebé li ha caigut un a terra. Ai! Han cridat els dos a l’hora. Jo tranquil•la. Anava a dir-los que no s’amoïnessin, que de sang en tinc una mica, fins i tot per donar. Però m’he estat calladeta i somrient.

Després dels cinc segons i amb menys cinc tubs de sang per les meves venes, he sortit de l’hospital. Marejada perquè cada matí, així que em llevo, necessito el meu cafè amb llet. I avui no ha pogut ser. Així que marejada de no tenir res a l’estómac.

Doncs bé: sense sang, marejada com una mona, plovent a bots i barrals, amb la boca pastossa de no haver ingerit res...tot i això, avui després de l’extracció m’hagués fumat un cigarret... i què a gust!

Cada cop que he donat sang m’han dit: no fumis, eh! Espera’t almenys una hora. I jo somreia, sortia per la porta, obria la bossa i em fumava un cigarret. Ja sé, una inconsciència, perquè més d’un cau rodó a terra, però qui ha dit que jo sigui una noia responsable i amb consciència? El cas és que després d’una bona extracció de sang, un cigarret ve molt de gust. I avui això mateix és el que m’ha passat. Que l’he trobat a faltar un montón.

Realment ara me n’adono de les coses que feia i associava a un cigarret. Aquesta no l’hagués dit mai, però ves per on, era així.

Ai qué ver!

dimecres, 2 de novembre del 2011

D’aquí nou mesos... una guitarra!

Ahir pensava que ja fa molt de temps que amb els diners que m’estalvio de comprar-me tabac, ja no em faig cap regal. Pitjor encara, ni tan sols el poso dins una guardiola per estalviar-lo per comprar-me una guitarra com Déu mana. I pitjor encara. No tinc diners per estalviar, sempre vaig molt escurada. Si fumés, no sé d’on trauria els diners però sé que els aconseguiria. Menjar potser no menjaria, però fumar... vaja si fumaria.

Però ho trobo molt injust. Vaig dir-me a mi mateixa que amb el que no gastaria en tabac, m’ho regalaria, com a recompensa. I ara ni fumo ni tinc regal. Això no pot ser. Reivindico el meu dret a tenir un regal cada setmana o, sinó, a disposar d’una guardiola per anar posant cada setmana uns 30 euros fins aconseguir els gairebé 1.000 que em costarà la guitarra... Això són unes 34 setmanes sense fumar... que són 8 mesos i mig... gairebé un embaràs.

Fet. Ho acabo de decidir. Cada setmana estalviaré (és a dir, amagaré) 30 euros i d’aquí a nou mesos... una guitarra nova!!!!!

Visca no fumar!!!!

divendres, 28 d’octubre del 2011

castanyes torrades i sense fum

Aquest cap de setmana m’espera casa de colònies i castanyes i boniatos amb els amics. No m’emportaré la guitarra perquè el que solem fer és jugar i jugar i fumar i fumar i beure i beure. Fumar? No. Els últims anys ja no hem pogut fumar, amb cartells per tot arreu dient que no hi ha cap, ni un sol, espai per a fumadors. Els que tenen vici, han de sortir a fora, lluny, plogui, nevi, o faci un fred de nassos. L’any passat no sé si era jo l’única que fumava... diria que sí. La resta, a poc a poc, ho havien anat deixant tots.

Agafava el paquet i sortia gairebé sense fer soroll, com si em fes vergonya reconèixer la meva debilitat, i fumava al mig del camp, sola, pelada de fred... pensant: per què coi fumo?

Aquest any, primera castanyada sense tabac. Serà molt més tranquil, estic segura. No em caldrà sortir a fora, ni deixar la partida (o millor dit, perdre-la a propòsit per poder sortir), ni res de res. Senzillament, no fumaré.

Per a tots els que encara en depeneu, és en aquestes ocasions que celebro i molt no fumar.

Però no us enganyo, segueixo de tant en tant, fent un crit de guerra: que vull fumar!!!!!! I segueixo fent el que fos.

divendres, 21 d’octubre del 2011

que em receptin un cigarret

Tinc una infecció a la boca. Les genives inflamades i el llavi també. Tinc un morro que semblo la Sánchez Camacho, la qual cosa no diu molt en favor meu.

Primer em van començar a sagnar una mica, només una mica, les genives. No li vaig donar cap importància tot i que, des que vaig al dentista cada sis mesos, que tot això ja no em passava. Però vaja, no li vaig donar més importància.

Després em vaig notar el llavi inflat. M’ho notava més jo que no pas la resta de la gent. Jo tinc la sensació que gairebé em toca el nas, però els que no em coneixen gaire, ni se n’adonen de res anormal i els que em coneixen, només si els fas fixar: tinc el llavi inflat? Em miren i diuen: potser una mica...

Després va començar el mal a les genives, com si les tingués plenes de llagues. I aquí sí que vaig pensar que hauria d’anar al metge. I ahir hi vaig anar.

Em mira la boca i em diu que no veu cap motiu perquè tingui la boca així. I molt menys, una relació casual amb les genives i que afecti a més el llavi superior. Em pregunta si hi ha hagut algun canvi: has pres algun medicament nou? Has fet alguna cosa diferent que et faci sospitar...?

Vaig somriure, allà asseguda a la cadira de dentista, i li vaig dir, com qui no vol la cosa: “he deixat de fumar”.

Primer va riure i va exclamar un: “Sí, home!”. Però després es va quedar seriosa i em va preguntar: fa molt? I jo. Dos mesos. Es va quedar rumiant i em va dir: “ no t’ho hauria de dir, però ves a saber, potser els bacteris que et protegien la boca fins ara, sense tabac, s’han mort i ara ets més vulnerable...”

Ja deia jo que això de deixar de fumar era un mal assumpte.

Antibiòtic, líquids d’aquests per glopejar i pasta per posar a les genives. Però no em va receptar un cigarret, que segurament és el que m’hagués anat millor.

Aaaiiiii.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

baixar de pes fàcilment si fos més divertit

Després de dos mesos sense fumar hauré de dir que m’he engreixat una mica, tampoc tant. No ho sé pel número de quilos, que no em peso des de fa anys. Ho sé perquè els pantalons de l’any passat me’ls puc posar si deixo de respirar.

Ahir trobada familiar. I la meva neboda fumant. I jo que li hagués agafat un sense ni adonar-me. Sobretot després de dinar.

Encara ara, i no sembla que la cosa hagi de millorar, em venen pensaments de: “vaig a fumar”. Fins i tot he arribat a obrir la meva bossa per buscar el paquet. I em quedo astorada: “però què fas?!”

Bé. El cas és que segueixo estant neguitosa, sovint amb ganes de ficar-me alguna cosa a la boca: galetes, xocolata, caramels... Sort que no en tinc gaires d’aquestes coses a mà, perquè aleshores sí que m’hagués posat uns quants molts quilets de més.

En fi. He decidit que haig de fer exercici, ni que sigui una miquetona, per tranquil·litzar la meva consciència... i per fer salut, és clar! Ara que no fumo!

I m’he trobat això:
Baixar de pes fàcilment si fos més divertit

;) Seguiré buscant idees.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

pensament obsessiu

fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar fumar............

diumenge, 9 d’octubre del 2011

sortir corrents per fumar

Aquesta setmana he estat molt liada, fent El NAS, com cada mes. I aquest cap de setmana me l'he passat descansant un altre cop. Sembla que vull saborejar els últims dies que em queden abans d'iniciar la temporada de Nadal que, esperem (confiem i desitgem), no em donarà temps de descans (tan de bo no tingui ni un moment de descans!).

I ara em ve a la memòria l'any passat, quan havia de sortir al carrer, pelada de fred, a fumar de tant en tant. Recordo que, fins i tot, m'havia arribat a discotir amb el xavier perquè s'enfadava quan jo sortia corrents a l'hora de plegar per poder fumar. No ho entenia: venia de 5 minuts més? No, no venia, per ell. Per un fumador, et ve de 5 minuts i de menys.

Sortia al carrer a fumar i em passava que l'encenia i no havia passat ni un parell de calades que l'havia de llençar perquè venia algú. Vaja desperdici de cigarrets!

Però s'ha acabat. Ja no haig de sortir corrents per fumar. I aquesta setmana arribaré al meu segon mes.

Tot i que, quan acabo de dinar, reconec que encara m'haig d'aixecar ràpid i eliminar la sobretaula perquè em poso dels nervis. Farà dos mesos i encara haig de lluitar contra les ganes de fumar!!! No sempre, no a tot hora, no a cada minut...

Així que aquest cop, he guanyat al tabac.

Bona setmana!

dilluns, 3 d’octubre del 2011

tanta felicitat...

He estat tot el cap de setmana fent el gandul, com les gosses, ajaguda al terra, asseguda mirant la gent què feia, menjant, bevent, fent mitja… Un cap de setmana genial.

Hem estat al càmping La Vall de Campmajor, al costat de St. Miquel de Campmajor, prop de Banyoles. Els dies calorosos durant el matí i frescos per la nit. Excursions quilomètriques amb les gosses anant a munt i avall per boscos que mai s’acaben i, això sí, sense ni un sol bolet.

Hem menjat a l’hora que ens ha anat bé. Hem dormit quan hem tingut son. Hem fet allò que teníem ganes i sinó teníem ganes de fer res, doncs no fèiem res.

Tanta llibertat m’ha caigut malament. Avui no volia tornar a la feina. M’ha costat molt. Molt i molt. Hagués donat el que fos per quedar-me allà una temporadeta, amb el silenci, els ocells, els ramats i els corbs. Què hagués donat!

I podríeu pensar que amb tanta felicitat m’havia d’oblidar del cigarret...

Doncs no. He obert la porta de l’autocarvana i he cridat a ple pulmó: VULL FUMAAAAAAR!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! I he continuat fent jersei.

dijous, 29 de setembre del 2011

els no fumadors tampoc són tots iguals

Hi ha gent que està fatal. Però quina agressivitat!

He llegit per atzar aquesta entrada feta l'any passat i... marededeusenyor.

Però jo no he conegut cap persona que em digués mai això, ni de lluny. Igual que hi ha fumadors maleducats, incívics, egoistes... hi ha no fumadors maleducats, incívics i egoistes.

Això és el que volia dir avui en defensa dels fumadors.

dimecres, 28 de setembre del 2011

30 anys i 9 mesos per tornar a fumar

No volia canviar l’aparença del meu blog. Però ho he fet sense voler i no he pogut fer allò tan meravellós de “CTRL+Z”.

I avui li he dit al xavier que em sap greu no fumar. Sí, és cert. Em sap greu pensar que ja no fumaré més.

No sé què em passa. Hauria d’estar contenta perquè ja no fumo i des de fa més d’un mes però, en canvi, estic trista. I no és que estigui pensant en tornar a fumar, que no, que ho tinc clar que no. Però m’entristeix pensar que ja no fumaré més.

És com quan et vas fent gran i hi ha coses que saps que ja no les faràs mai o perquè ja se t’han passat les ganes o perquè l’edat és un impediment. No accepto que ja no fumaré mai més. Així que, l’altra dia, vaig visualitzar-me amb vuitanta anys i un cigarret a la mà i vaig pensar... bé, quan tingui 80 anys ja no em vindrà d’aquí i potser fumi... Així que potser, a partir d’ara, hagi de posar “compte enrera: 30 anys i 9 mesos per tornar a fumar”. M’animarà això?

Realment, estic fatal.

dilluns, 19 de setembre del 2011

com t'enyoro!

Jo crec que ja he deixat de fumar, vaja, que ja he passat el pitjor i que ara només es tracta d’anar comptant els dies que fa que no fumo.

Ara bé. Hi ha molta gent que m’ha comentat: “Jo també vaig deixar de fumar... però hi vaig tornar”. Jo mateixa en sóc una. Fa anys, vaig deixar-ho i no vaig fumar durant tres anys. I m’enyorava tant, que hi vaig tornar. I després ho vaig deixar un altre cop, durant sis mesos no vaig fumar i hi vaig caure de nou en un moment de daltabaix emocional. I aquesta serà la meva tercera vegada. I quan penso en fumar, ara, ho faig amb nostàlgia. Em dic a mi mateixa que “què bé que no fumo!” però... hi ha moments, molt concrets, que trobo a faltar i molt l’acte de fumar: obrir el paquet, estirar el cigarret amb cura, posar-me’l entre els llavis, agafar l’encenedor i apropar-lo a la punta, inspirar profundament, treure el cigarret d’entre els llavis i expirar el fum a poc a poc, molt a poc a poc, a vegades fent dibuixos. I aleshores agafar la ploma i posar-me a escriure. O teclejar a l’ordinador.

Com enyoro fumar. No és una sensació física, ho és mental.

Ja ho havia dit, oi?

diumenge, 18 de setembre del 2011

m’he perdut el cigarret al carrer

El sopar ha estat genial. Trobar gent que feia tants anys que no veia i amb qui havia compartit un tros de la meva vida, ha estat emotiu i fabulós. M’he quedat amb ganes de més.

I el que és important pel tema que ens ocupa: ni un sol moment he pensat “vull fumar”. Ni un!

Estava xerrant pels colzes, ho reconec, i de sobte me n’he adonat que a la taula hi faltava gent però no he caigut en aquell moment, he pensat que hi havia gent que marxava i jo no me n’adonava! Però després d’una estoneta, algú se m’ha apropat a donar-me un petó i he sentit l’olor a tabac. Ohhhh!!!! Fumar!!!! I aleshores he lligat que tots els que faltaven a la taula, havien marxat a fora. I m’ha sabut greu. En altres temps, jo hagués sortit a fora a fumar i l’haguéssim fet petar, amb la complicitat dels fumadors. M’ho he perdut.

En canvi, ahir, fatal.

Hem anat a buscar bolets que, per cert, ni mig. I he trobat a faltar un montón el cigarret asseguda damunt d’una pedra al mig del bosc mentre contemplava un paisatge impressionant.

De vegades enyoro tant fumar!

dijous, 15 de setembre del 2011

els mosquits tigre no fumen

Ja no estic mai sola a l’oficina, sempre m’acompanyen els mosquits tigre, que disfruten xuclant-me la sang. Deu ser que la tinc passable, no de les més bones perquè, si hi ha algú amb mi, primer el piquen a ell.

Haig de dir que quan fumava, els mosquits em picaven menys o la virulència era menor, no tenia aquests enormes grans vermells que em rasco fins avorrir-me. Quan fumava, si em picaven, era un “ai” i ja està. Un granet, una miqueta de picor un moment, i llestos.

Estic segura que als mosquits tigre no els agrada la nicotina. Hay que joderse. A qui se li acut deixar de fumar l’any que ens envaeixen els mosquits tigre.

Ja ho deia jo que això de fumar havia d’anar bé per alguna cosa. Però ja he fet tard, que si ho arribo a saber, deixo de fumar a l’hivern!

sopars d'empresa

Demà tinc un sopar d'aquells amb colla que hauré de fer sense fumar... Sé que no fumaré, però espero no passar-ho molt malament... Us ho explicaré.

dissabte, 10 de setembre del 2011

inspirar i deixar anar el fum...

tres dies pels 30
L’anècdota d’avui ha estat divertida, per a mi. Quan m’ha passat, no he pogut evitar posar-me a riure jo soleta.

Avui he anat a Barcelona amb la meva mare a comprar-me llanes per fer-me un jersei, el seu regal de sant. Per cert, les he comprat super maques i li han costat un pastón. Espero fer-ho bé!

El cas és que m’he llevat d’hora, el xavier i jo hem anat a Sabadell a comprar per la botiga i després m’ha acompanyat a Barcelona. Com que hem arribat molt d’hora, hem anat a esmorzar. Al carrer Aragó, un frankfurt qualsevol que, tot sigui dit, m’ha fet un entrepà de truita francesa que estava molt bo. Asseguts a la barra, menjàvem l’entrepà i bevíem cervesa. I així estàvem quan una noia ha entrat i ha demanat dos cafès per emportar. A fora esperava una altra noia, amb un cigarret i no he pogut evitar pensar que fumar té això, has de prendre’t el cafè a qualsevol lloc a l’aire lliure. A mi ja no em passaria més això.

La noia de fora, ha agafat el cigarret, se l’ha posat entre els llavis i ha inspirat. Seguint els seus moviments i sense treure-li els ulls del damunt, he agafat la meva cervesa, me l’he posat entre els llavis i he fet un glop. Jo esperava que la noia deixés anar el fum. Però no. Ha tardat uns segons, masses pel meu gust. I la que ha deixat anar el fum, he estat jo. Després del meu glop de cervesa, he deixat anar el fum del cigarret que es fumava la noia. I aleshores me n’he adonat que jo no estava fumant. I m’he posat a riure.

La veritat, com més dies passa, més em costa. Aquesta nit he tornat a somiar que fumava. He agafat unes tisores i he tallat la punta del cigarret i l’he continuat fumant apagat.

Un dia més, he dormit fatal.

divendres, 9 de setembre del 2011

amb aire condicionat

quatre dies pel 30
No és que m’hagi cansat d’escriure al blog, què va! El que passa és que he tingut molta feina, dies de tancament, i he treballat fins tan tard que ja no em quedava esma per escriure. Però torno a ser aquí.

Avui és la meva tarda lliure. Aprofito. I m’alegra dir que em falten només quatre dies per la primera fita: 30 dies sense fumar! Estic més que satisfeta!

El resum d’aquesta setmana és que he estat irritable. Potser és per l’estrès de la feina o potser és perquè no puc fumar. O potser és ambdues coses afegint la calor, però el cas és que si li pregunteu al xavier us dirà que estic insuportable. Que mossego. Que estic a la que salto. Però a estones. No sempre. Quin consol... no?

Però no fumo. I ahir em vaig alegrar de no fumar. Vàrem anar a sopar a un restaurant a Mataró per celebrar el meu sant i hi havia taules a fora i a dins. A fora és on haguéssim anat quan fumava, però feia una xafogor... tot i així, abans, haguéssim sopat fora, perquè jo pogués fumar. Però vàrem dir: hi ha aire condicionat a dins? Resposta: sí, és clar! I sense pensar-ho ni un segon, cap a dins. Què fresquet!!! Vàrem sopar molt a gust!!! I cap angoixa: ja no fumo. I em vaig alegrar. Vaig pensar, “aquesta era una de les coses que em fastidiava quan fumava”.

Què bé no fumar!

dilluns, 5 de setembre del 2011

estic guapa!

Conversa a la feina. Entra una coneguda i em diu:

- Estàs més guapa!
- Ah, si? Doncs no sé...
- Sí, què t’has fet? El cabell?
- Les vacances...
- No, no estàs morena...no sé, tens la cara més...
- Ah! Ja sé. –i baixo el to de veu- Estic deixant de fumar...
- Si?????
- Ja fa tres setmanes i dos dies que no fumo!!!
- Doncs segur que fas bona cara per això, segur! Diuen que millora el cutis!

I jo contenta.

diumenge, 4 de setembre del 2011

a punt per a la quarta setmana

Els caps de setmana és quan més sovint tinc mals pensaments. L’oci no m’ajuda, al contrari. Però si alguna cosa ha servit tot això és per mantenir-me activa. Ara no m’aturo.

Avui m’he passat tot el matí a la cuina. Hem agafat gairebé els últims tomàquets de la temporada (encara tindrem una altra, segur). He fet gaspatxo per a tota la setmana, he triat tomàquets i uns seran per les amanides i els altres els he fet salsa i congelat.

Però ahir també m’hi vaig estar una bona estona a la cuina, vaig fer melmelada de meló i pa. I això que a mi no m’agrada la cuina!!!

També m’estic trencant el tarro de com fer un ponxo amb la mitja i no me’n surto. Tinc dos puzzles per fer i estic a punt d’acabar la casa rústica, em falta molt poquet.

He tocat la guitarra i ara m’hi tornaré a posar, que dimarts torno a tenir classe i no vull anar com la setmana passada, sense haver-la tocat en un mes.

He estat navegant estona per internet, llegint i clicant d’un enllaç a un altre. Amb això m’ha passat l’estona volant!

I ja són dos quarts de set de diumenge! I un altre cap de setmana superat. El proper, celebració: quatre setmanes sense fumar!!! A punt per a la primera fita, 30 dies.

Per cert, dormo fatal. Fatal és poc. No dormo GENS bé, em desperto sovint. No sé si és la calor o el monu, però des que no fumo que no dormo. Em pregunto quant tornaré a “estirar la pota” mentre dormo. Perquè TINC SON!!!

dissabte, 3 de setembre del 2011

fumo ergo estic bé

Em pica un ull. Molt. I em pica molt un forat del nas. Tant, que des que m’he llevat aquest matí que estic esternudant tota l’estona. I jo no tinc al•lèrgies! Que per això tinc el xavier. Però estic pensant que potser això de deixar de fumar, m’ha baixat les defenses.

Jo sóc de les que mai agafa un costipat, ni tos, ni respira malament. Res de res. I ara, des que he deixat de fumar, que de tant en tant em dóna per tossir i ara això, esternudar, al•lèrgia!

Li he dit al xavier: Crec que tornaré a fumar per estar en forma. No li hauria d’haver fet aquesta broma mentre conduïa. Perquè quasi m’encasto al vidre!

Avui estic superant el meu quart dissabte sense fumar. I anar fent!

dijous, 1 de setembre del 2011

em voldran ells?

què llargues són les setmanes...
La raça fumadora està en perill d’extinció. Me n’adono quan veig pel•lícules o faig memòria amb els col•legues de temps passats, de “recordes quan...?”

... Quan anaves al metge i aquest estava assegut davant d’una gran taula amb un cendrer al costat ple de burilles i ell amb una entre els llavis mentre prenia nota de les teves dades personals?

.... Quan a classe el profe de matemàtiques escrivia a la pissarra amb el cigarret entre els dits groguencs i tota la sala estava plena de fum perquè nosaltres també fumàvem?

... Quan anàvem al cinema i enceníem un cigarret al mateix temps que en Humphrey Bogart?

... Quan anaves a veure algú a l’hospital i sorties al passadís a fumar un cigarret?

... Quan el meu pare, l’últim dia de l’any, em deixava fumar un que a mi em semblava realment asquerós perquè no tenia ni 11 anys?

Imatges històriques que podem veure a vegades a les pel•lícules velles que fins i tot fan mal a la retina. Què fort! Pensem ara...

Doncs d’aquí a un temps, i no falta tant, els fumadors serem uns pocs i practicarem aquest esport en la més absoluta intimitat perquè la gent ens mirarà malament i ens sentirem bitxos raros.

Sí, sí... ja ho sé, he escrit en primera persona del plural perquè... no sé, m’agrada formar part del col•lectiu fumador, em solidaritzo amb ells. Malgrat ja no fumi més, vull ser una fumadora que no fuma. Em voldran ells?

dimecres, 31 d’agost del 2011

tot controlat!

Encara compto els dies que fa que no fumo
Serà, serà… serà que s’acosta la tercera setmana que tinc dies molt xungus. Tinc més ganes de fumar ara que fa dues setmanes. I jo creia que com més dies passés, menys ganes. Doncs no. El tabac deu tenir això. Com més temps fa, més l’enyoro. Com a un amant. Snif.

Però el que us haig de dir en confidència és que, quan algú em pregunta, jo dic: ho porto genial! No problem! Tot controlat! Les reaccions són diverses. Els que no han fumat mai de la vida, no em fan ni cas. Potser em diuen un “què bé, no?” i llestos. No em feliciten, no em posen dalt d’un pòdium de campiona. Res. Em quedo decebuda perquè jo em crec una supercampiona i necessito, repeteixo, necessito que em diguin que ho sóc. Però no només no em diuen res, sinó que canvien de tema ràpidament la qual cosa em fa pensar que el meu tema, el MEU TEMA, no els interessa gens.

I els que fumen, pitjor. Aquests em miren amb cara d’incredulitat i deixen anar un “què bé, no?” però amb un to ben diferent dels altres. I s’incomoden perquè, de sobte, els entra unes ganes de fumar terribles i com que no ho volen fer davant meu per no temptar-me, s’acomiaden ràpid i marxen cames ajudeu-me.

I per últim els ex-fumadors. Aquests el que fan és explicar-te la SEVA experiència: "doncs jo..." I te l’has d’empassar sencera. I és aleshores quan entens que a ningú li interessa que tu estàs deixant de fumar, ni com ho passes, ni quant et costa, ni res de res.

Potser per això escric al bloc. Aquí és l’únic lloc on puc esplaiar-me del tot i ningú em diu res. I... de tant en tant, algú em llegeix!

dimarts, 30 d’agost del 2011

amb mandra, tornen les rutines

tretze dies pel dia 30
Avui he començat les classes de guitarra. En Jesús m’ha vingut a buscar a la botiga perquè em devia, diu, una classe de juliol. Em feia mandra, ho reconec. Des que he començat a treballar, que no he tocat una corda, però m’ha convençut i hi he anat.

Ha estat difícil. Fa poc, arribava puntual a classe, sempre uns cinc o deu minuts abans, per tenir temps per fer un cigarret abans de pujar. I avui he arribat cinc minuts abans i no hi havia cigarret. M’he quedat desconcertada. I ara què faig? M’he preguntat.

He rebuscat a la bossa alguna cosa per entretenir el cap i les mans i he trobat el mòbil. El meu mòbil és un telèfon i punt, no té internet, ni càmara, ni música... res de res. Així que poc he pogut fer amb ell, però he posat una alarma, he canviat la música per quan m’arribi una trucada i he estat temptada a trucar però ho he descartat per manca de temps.

Prova superada. A la força. No tenia tabac i malgrat hagués volgut fumar amb desesperació, no en tenia. Ara, se m’ha passat.

Veig que l’inici de curs se’m presenta dur...

dilluns, 29 d’agost del 2011

no li expliquis mai...

catorze dies pel dia 30

No t’ha passat mai que expliques una veritat així en confidència en algú i aquest, després, te la torna? No m’explico. Posaré un exemple. Li expliques al teu company que t’has adonat que quan parles crides sense voler i poc després d’haver-li dit això et diu: “carinyo, ja saps, no cridis tant...” O li has dit que ets una mica paranoic amb la neteja i l’endemà t’acusa d’això mateix: “És que tu et passes amb la neteja!” I, evidentment, et poses com una moto. Però com una moto a mil per hora!
Doncs no li diguis a la teva parella que quan deixis de fumar estaràs de més malhumor perquè tard o d’hora li faltarà temps per dir-te: “Amb el que t’aguanto!” quan tu tens la sensació que encara no t’hi has posat ni un gram però el que passa és que t’ha fet enfadar, ella!, no el tabac.

Així que rectifico allò d’explicar i demanar comprensió als que t’envolten, perquè malgrat ho puguin arribar a entendre, i t’ajudin, i t’acceptin... en un moment o altre, zas, a la cara.

Per cert, aquesta segona setmana sense fumar m’he regalat llana per fer un parell de jerseis per a l’hivern i dos parells d’agulles més. Segurament me n’he comprat tanta que tinc per fer dos jerseis, un parell de bufandes i tres gorres... perquè no sé calcular la quantitat de llana que necessito. I m’ha costat més barat que un cartró!

I ja he passat el meridià de la meva primera fita. Sí, sí!!! has llegit bé. 16 creuetes al meu calendari!!!! i catorze dies, doncs, pel 30.

diumenge, 28 d’agost del 2011

ja no el necessito, pots quedar-te’l

Disset dies pel dia 30
Estava jo aturada al carrer quan un noi se m’ha apropat i m’ha dit: perdona, tens foc? El primer que he fet ha estat obrir la meva bossa. Potser encara em quedava algun encenedor d’aquells que tenia amagats per tot arreu per no quedar-me mai sense... però no. Havia eliminat tota possibilitat de fumar, així que no, no tenia foc. Li he fet que “no” amb el cap i ha marxat.

Jo era d’aquelles dones previsores que mai es quedaven sense tabac ni sense foc estiguessin on estiguessin. Potser de més joveneta i amb menys diners per dedicar al tabac no era així, però des de feia ja uns anys que em semblava molt i molt al meu pare.

Comprava el tabac per cartrons, i a l’estanc perquè surten més barats. Crec que he comprat, si arriba, deu paquets de tabac a les màquines al llarg de la meva vida i sempre per motius excepcionals. Jo sempre a l’estanc. I fa temps comprava els cartrons de cinc en cinc. A mida que ha anat pujant el preu del tabac, jo he anat disminuint la inversió inicial. Ara comprava els cartrons de dos en dos. Més de 70 euros!

Tenia un paquet a la reserva de la feina, a la reserva del cotxe, a la reserva de la tauleta de nit per a alguna ocasió realment desesperada. També portava un paquet a la reserva de la meva bossa. I igual que els paquets, els encenedors. Tenia encenedors repartits per tot arreu. Imagina’t quedar-me sense tabac i tenir la reserva i no poder-la encendre...

A més de tot això, evidentment, portava sempre a sobre un estoig amb el tabac i l’encenedor. Un estoig que no se separava mai de mi. I quan dic mai, és mai. Anés on anés. A la cuina, al lavabo, a treballar, a buscar el pa, a passejar els gossos, a estendre la roba. L’estoig i jo.

Recordo quan em vaig trencar el peu, estava fumant. Ajaguda al terra, cridant de dolor i amb un cigarret als dits que no vaig deixar anar fins que algú em va dir: sobretot que no et caigui el cigarret!

Quan tenia el peu trencat (més de sis mesos va durar la broma) vaig inventar-me una manera de portar sempre l’estoig amb mi. Com que no tenia mans per agafar-lo –anava amb crosses-, el duia lligat amb una cinta al coll. Allà duia el meu kit de supervivència: tabac, encenedor, carnet de la seguretat social i dni.

M’hagués agradat donar-li foc. He pensat que agafaré els meus encenedors i els portaré a la bossa i quan algú me’n demani, li regalaré l’encenedor. Ja no el necessito, li diré, pots quedar-te’l.

dissabte, 27 d’agost del 2011

una qüestió mental

Dues setmanes acomplides!
Quan algú no ha fumat mai, li costa d’entendre que els fumadors tinguem necessitat imperiosa de fumar de tant en tant, que no puguem estar-nos tota una jornada laboral sense ficar-nos nicotina al cos. Entenc que no ho entenguin, o no. Quan parlem de gent que es punxa i que els agafa el monu, tots entenem que ha de ser terrible, que fins i tot, deshabituar-los passi per donar-los metadona. I jo no m’he punxat a la vida, però ho entenc.

Els fumadors som una classe de gent, sí, sí, una classe de gent malvista socialment. Fa un temps, diu la meva cunyada que no ha fumat mai de la vida, estava mal vist no fumar. Quan ella era jove, només no fumaven les “tontes” o “mojigates”. Calia tenir molta personalitat per no fumar en aquells ambients. Ara és bastant el contrari. Els no fumadors són “els bons” i els fumadors som una classe de gent que embrutem, egoistes, incívics, intolerants...

I en certa manera suposo que és cert. No ens tracten com a persones malaltes, enganxades a la droga. Ens tracten com a persones normals que fumen, però que, si volguessin, deixarien de fumar. I els pitjors són els exfumadors. “Jo he deixat de fumar!”. I com que ell ha deixat de fumar, tot el món ho pot fer.

Espero no convertir-me en una exfumadora d’aquestes. Fins i tot espero ser capaç d’ajudar a gent que vulgui deixar de fumar. Perquè, senyors, senyores, crec que ja ho he dit, deixar de fumar de fàcil no té res. Força de voluntat, sí. Si vull ho deixo, sí. Però, collons, com costa guanyar cada dia la batalla contra el cervell!

Demà iniciaré la meva tercera setmana. Si sóc sincera hauré de dir que no ha estat tan difícil, ni molt menys. Segurament perquè estava tan i tan mentalitzada que el cervell ja havia perdut la guerra abans de començar-la. Però no per a tothom és així.

Cada cop que tinc ganes de fumar, em poso immediatament a fer alguna cosa que em faci concentrar l’atenció. Així és com passo els moments més crítics. I vet-ho-aquí, me n’adono que la necessitat de fumar no és física, és només mental. PENSO que tinc ganes de fumar. Però NO SENTO que tingui ganes de fumar.

Com deia. És una qüestió del cervell.

tinc monuuuuuuuuuu!!!!!!

Ara mateix estic patint una crisi. Em moro de ganes d’encendre un cigarret. I m’he dit: “ves a escriure al bloc”, pensa en una altra cosa. No deixis que el cervell et controli, ocupa’l en alguna altra cosa!
I aquí estic.

divendres, 26 d’agost del 2011

pa xula jo!

T’importa si fumo? Em pregunta una amiga mentre fem una cervesa gelada. M’ho pregunta perquè pensa que, com que estic deixant de fumar, si encén un cigarret m’estarà fastidiant i fent més difícil el que pels fumadors ens sembla impossible. Li he dit que no m’importava gens. I és cert! M’ha mirat incrèdula. Ho entenc perfectament perquè jo hagués fet igual. Però us ho podeu ben creure. No m’importa.

Cada cop tinc més clar que deixar de fumar és una qüestió de convenciment. Només pots deixar-ho si estàs convençut que ho has de fer. Si no vols fumar, no fumes. No és lògic? Ho és.

Imagina per un moment una persona adulta, com tu, com jo, agafant un cigarret, encenent-lo i aspirant el fum al mateix temps que cridem: no vull, no vull!!! Patètic, no? Si no vols, senzillament no fumes. El problema és deixar de fumar quan vols, quan t’agrada, quan creus que no podràs viure sense ell, quan ho vols deixar perquè tothom t’ho diu...

Vaig de xula, ja veus.

dijous, 25 d’agost del 2011

l'olor del cigarret

vint dies per assolir la primera fita
Ara mateix estava pensant si seré ex-fumadora, no-fumadora, de la lliga anti-tabac... no, de les d’anti-tabac segur que no. Mai he suportat als que deixen de fumar i aleshores batallen contra tots els que fumen, com si fossin uns ressentits. Jo prenc la decisió de no fumar però deixo que els demés facin el que considerin. És més. L’altra dia algú va encendre un cigarret just davant meu i gairebé m’aixeco de la cadira per anar corrents a perseguir l’olor del tabac. Per déu! Quina bona olor!

Quan jo era petita i anava amb cotxe amb el meu pare, recordo perfectament que ell encenia un cigarret, un Rex per cert més exactes. L’encenia mentre conduïa. Tenia encenedors llarguíssims perquè fos més fàcil fer-ho mentre anava al volant i un cendrer al costat esquerra per poder tirar la cendra amb la mà esquerra que es fa servir menys que la dreta quan condueixes, vull dir que certament és més còmode i fàcil portar el cigarret a la mà esquerra perquè amb la dreta has de canviar de marxes... El que volia explicar. El meu pare encenia el cigarret i mmmmhhhhh Ara mateix recordo l’olor que desprenia. M’encantava ja aleshores! Quan seia rera seu al cotxe, em venia amb línia directa al nas, i això que obria la finestra... Ara seria impensable, però abans tot era diferent.

Sempre tindré bon record del tabac. Però ha de ser això, un record, per explicar anècdotes: recordes aquell dia que vaig encendre un del revés? Recordes quan estava obsessionada perquè no tenia tabac i vàrem anar a les 12 de la nit a una benzinera a buscar-ne? Sí, sí, abans a la benzinera venien tabac!

Per cert. Porto unes quantes nits dormint malament. Avui m’he llevat molt trista perquè he tingut un mal son... Com que quan estic conscient el meu cocu no pot amb mi, em castiga per les nits, quan estic amb la guàrdia baixa...

Això és més llarg que un mes sense pa... Perdó, a partir d’ara, això és més llarg que un mes sense fumar.

dimarts, 23 d’agost del 2011

els professionals? no, gràcies!

vint-i-un dies per a la primera fita
Fa cosa de tres o quatre anys el meu metge de capçalera em va dir: t’hauries de fer una prova per saber com t’afecta això que fumis. I jo vaig somriure i li vaig dir: “el que vols és convèncer’m perquè deixi de fumar...”. Ell em va dir que no, que havia de ser jo qui volgués deixar de fumar i que potser, si veia que estava fumuda, ho faria.

Vaig acceptar fer la prova. Respires fons i expires. I et diuen com d’obturats tens els pulmons.

El dia que vaig anar a recollir els resultats esperava una reprimenda. Però no. El metge em va dir: “pots seguir fumant, encara no estàs del tot xunga”. No és literal, però em va dir això. I clar. Vaig seguir fumant i aleshores, a més, sense remordiments. És que el meu metge...

I fa un parell de dies una farmacèutica em va dir “tu tranquil•la, que és molt fàcil recaure, així que si tornes a fumar, no t’angoixis, és normal”. Si és que... potser que m’allunyi dels professionals.

Per cert, no sé si avui us ho havia dit, però enyoro l’acte de fumar. Però també enyoro quan tenia 20 anys. I? Ajoyagua.

Apali, que qui dia passa, any empeny.

dilluns, 22 d’agost del 2011

ser ex-fumadora

nou dies sencers sense cigarrets

Ahir, amb l’inici de la segona setmana, el monu comença a torturar-me... una mica. El curiós no és que pensi en “fumar” sinó que en determinades circumstàncies, busco el tabac per encendre un cigarret i aleshores me n’adono que “ja no fumo”. I agafo un caramel.

Però no hi ha res tan terrible que no es pugui superar. I a més, porto 7 dies, ja em falta menys pels 30. Hauré de fer compte enrera, per donar-me moral. Sí, ho faré. Compte enrera fins els 30 que és una xifra en què, suposadament, el monu no existeix, només el record del fumar que, diuen, mai de la vida em marxarà.

Sí, vaig llegir no sé on que un ex-fumador no pot ni ha de fumar-se un cigarret mai més si vol seguir sent ex-fumador. Allò de “em fumaré només un pel casament del meu amic” no ho podem fer. Ni que l’ocasió s’ho mereixi del tot. Si tornem a agafar un cigarret, el cervell es posa a tota marxa i diu “dame más”. I ja estàs llest. De fet, és el que em va passar a mi, després d’anys sense fumar vaig trobar que anar en barco a la llum de la lluna era un bon motiu per encendre un cigarret. I per fer-ho, vàrem comprar un paquet. I qui va llençar el paquet després del cigarret? Nosaltres no. I ens el vàrem fumar sencer. I quan es va acabar, vàrem comprar un altre. I ja està. Fumadors de nou.

Els ex-fumadors serem tota la vida ex-fumadors. Sempre tindrem clavat al cervell el bon record de fumar, el plaer. Sempre. Conec gent que fa més de vint-i-cinc anys que no fuma, i segueix recordant el tabac com alguna cosa plaent. Serà el meu càstig.

Si no fumes, no fumis mai. No saps el que t’estalviaràs! Perquè segur, però que segur, que si fumes, un dia voldràs deixar-ho. I ni te cuento el rotllo que és deixar-ho.

Senyors, senyores... em queden 22 dies per arribar a la primera fita. Això no és res!!!

diumenge, 21 d’agost del 2011

posant-me gorda i sana

vuit dies sencers sense cigarrets
Primera setmana superada i amb èxit. Però sabeu què he somiat avui? Doncs que agafava un cigarret i me’l fumava i el millor del somni era que quan el xavier em deia “però què fas!”, jo em mirava el cigarret i li deia: “ostres, és increïble, ni me n’he adonat que l’encenia!”. Està clar que el meu cocu s’enyora.

Després d’una setmana sense tastar nicotina haig de dir que:

- ahir vaig pujar unes escales (un montón) per sortir del pàrking a Vic i quan vaig ser a dalt, no esbufegava.

- avui m’he posat a córrer dalt d’una cinta i tampoc esbufegava (de fet, he corregut dalt d’una cinta per corroborar que ja no esbufego).

- estic substituint el cigarret per tot allò que pillo.

Resum, doncs, de la setmana, estic més sana i aviat més gorda.

I com no, he decidit donar-me un premi per haver estat una setmana sense fumar: m’he comprat un xaleco a Vic. M’encanten els xalecos i el vaig veure des de fora de la botiga, vaig entrar, vaig mirar primer la talla i després el preu i vaig dir: “uns set paquets de tabac!” i a la bossa! Vaig estar de sort perquè trobar un xaleco que m’agradi i que tinguin la meva talla i que, a més, costés el que costen set paquets... la providència m’ajuda i m’anima.

Avui diumenge, dia tranquil.

Ah! per cert, prohibeixo a tothom que em digui allò de "t'estàs engreixant...". JA HO SÉ QUE M'ESTIC ENGREIXANT, però ja m'aprimaré.

divendres, 19 d’agost del 2011

potser sí que em va anar bé...

sis dies sencers sense cigarrets
He estat rumiant per què aquest cop no m’està costant tant deixar de fumar... Clar que pot passar que demà mateix em posi histèrica, perquè demà començaré la segona setmana i el que recordo és que la segona setmana era la pitjor.

En fi, com deia, he estat pensant que potser, només potser, el fet d’haver-me fumat aquells set paquets sabent que eren els últims, dosificant-los, analitzant-los... el dia X no va ser tan dur.

Durant aquella setmana cada cop que agafava un cigarret pensava: de debó amb aquest no passaves? Realment et venia tan de gust que no podies no fumar-lo? I la resposta generalment era negativa, és a dir, sí que passava, no, no em venia tan de gust. Ja ho deia aleshores que només el 20% eren dels bons.

L’altra cosa que feia en aquella època (imagineu-vos, ja parlo d’aquelles dues setmanes com a època i no fa ni un mes!). Doncs l’altra cosa que feia era no agafar el paquet de tabac, és a dir, que sortia a passejar, deixava el paquet a l’autocaravana. Que agafava una cadira i anava a fer mitja al solet, el paquet es quedava a dins. Que anàvem en marxa, el paquet ben lluny. D’aquesta manera, a poc a poc, suposo, vaig anar deshabituant-me de la nicotina, sense que fos d’avui per demà, sinó palautinament...

Així que rectifico el que deia fa uns dies, de fet, quan encara fumava. Dosificar el que fumes abans de deixar de fumar definitivament, ajuda a no tenir tan monu. Almenys la primera setmana! O.... almenys a mi.

Demà, dissabte. 1 setmana!

dijous, 18 d’agost del 2011

ja treballo i no tinc temps de fumar

cinc dies sencers sense cigarrets
Avui ha estat el dia més difícil fins ara i la veritat és que tampoc és que hagi estat monu, monu... només que he tingut ganes de fumar vàries vegades... La cosa ha anat així:

El meu cervell: ara un cigarret... mmmmmhhhh
Jo: Ui, sí...! Mmmmmhhhhh!!!! Ai, no! Que ja no fumo!

Però el cert és que a la botiga ja no tinc temps ni per ni pensar-ho. Abans ja ho tenia complicat per escapolir-me per fumar de tant en tant, així que ara ni tan sols m’haig d’amoïnar de mirar de trobar la manera d’escapolir-me. Ara ja no em cal. La qual cosa està molt bé, tot sigui dit de pas.

Els moments més crítics haig de canviar d’activitat i de pensament. Per exemple, després de dinar és millor que no faci sobretaula. Molt millor aixecar-me de la taula ràpid i posar-me a rentar plats i un cop nets, a fer la migdiada. Em desperto i a treballar ràpidament. I l’hora de dinar queda llunyana...

No sé... ara mateix em fumaria un cigarret, no diria que no. Però no sóc jo la que se’l vol fumar, perquè jo JA NO VULL FUMAR. Qui se’l vol fumar és ell. I ell em manipula. I no tolero els manipuladors. Així que ho té magre. Noi, avui tampoc tindràs nicotina! Ni demà, ni demà passat, ni MAI MÉS! (I ell em diu amb un somriure maquiavèlic: mai diguis mai més...)

Ja tinc tatxats cinc dies, i avui quasi ja són sis... a punt per superar la primera setmana!!!! Ara em ve al cap allò de: PRUEBA SUPERADA!!!! i tothom aplaudint...

dimecres, 17 d’agost del 2011

jo no vull, però ell sí

Quatre dies sencers sense cigarrets

Encara no he arribat a patir allò que tinc tanta por de patir. Em fa por dir-ho. Com si m’estigués queixant: “Ostres, no tinc monu!” I demà, patapàm. No, no. No ho vull dir. Però és cert.

Ja arribarà, ja... em diu el meu cervell.

Perquè del que va tot això és la dualitat entre ell i jo. El meu cocu i jo. Jo he decidit que no vull fumar més i, certament, no li he demanat permís al meu cervell per deixar d’ingerir nicotina. Durant 34 anys, li he donat tanta nicotina i més com m’ha demanat. I de sobte, jo dic: prou. No vull fumar més. I el meu cervell, ben acostumat a la droga, em diu: perdona? I aquesta és la guerra que haig de guanyar. Una guerra que només va de força de voluntat. Jo no vull fumar més i no fumo. El meu cervell i seguint les seves ordres, tot el meu cos, demana, exigeix! nicotina. I jo, la persona, l’ésser que sóc, diu: no fumo més. S’ha acabat. I el cos ja pot dir missa. No hi ha més nicotina. Prou. Punt i final. Kaput.

Jo que sóc mare hauria de saber de què va això. El nen que et diu: “mama jo vull” i tu “doncs no pot ser” i el nen que insisteix, i tu que no baixes del burro perquè al nen no se li pot donar tot el que demana, perquè el malcries. I així anar fent.

Tinc un cos malcriat i consentit i ara tindré una feinada per educar-lo, però és només qüestió de voluntat. Jo no vull fumar més. Doncs no fumo. Llestos! Oi que si dic: no vull banyar-me més, no vull menjar més, no vull anar al cinema, no vull sortir de casa, no vull anar a veure a la teva mare... tot és assolible? doncs, per què “no vull fumar” no ho ha de ser? Qui em mana? Jo! Doncs llestos. Nena, tu no fumes més. Perquè ho dic jo. I ja pots plorar tot el que vulguis, que s’ha acabat.

A partir d’ara ja em podeu dir “EXFUMADORA” perquè no penso tornar a fumar.

Ja porto quatre dies sense droga. Aiiiii.....

dilluns, 15 d’agost del 2011

dues creuetes al calendari

Dos dies sencers sense cigarrets

M’he llevat, m’he dutxat, m’he preparat el cafè amb llet i he anat a fer mitja. Ahir vaig fer un barret i avui he començat un altre. És ideal fer mitja perquè al tenir les dues mans ocupades, és una activitat que no pots fer fumant. I és molt fàcil fer mitja.

Recomanació: que algú t’ensenyi les quatre coses bàsiques i després vas al quiosc i compres una revista com Katya que porta instruccions ben explicades i ja està, a fer mitja. Al you tube també hi ha molts vídeos...

Estic espantada de la quantitat de nicotina que dec tenir acumulada al cos perquè aquest encara no me la demani. De tant en tant, i no obsessivament, penso: “ara em fumaria un”. Però ja està, res greu.

Tan de bo fos així tot el monu que haig de passar!!!! Haig de pensar que els dies passen que ni t’enteres. Quants cops no he pensat “un mes més!”. Doncs això, un mes passa en un no res. I un mes és el pitjor de tot. Un cop hagi passat els primers 30 dies, la resta ja serà anar mantenint.

He decidit tatxar els dies al calendari de la cuina que no he fumat. Al matí, tatxo el dia anterior. Ja porto dos tatxats.

25 quilòmetres!!!! i ni un més!

Avui ja fa més de 24 hores que no fumo. Pecataminuta. Ho sé. I sé que la primera setmana no és la pitjor. Ho és la segona. I ho dic perquè ahir no va ser gens dur no fumar. Dec tenir tanta nicotina al cos, que agafa de les reserves i no me'n demana..., de moment.

Dada: des dels 15 anys que fumo, aproximadament 1 paquet diari (de vegades més, quan surto amb amics...), a cada paquet hi ha 20 cigarrets. Anem a calcular.
49 - 15 = 34 anys fumant (hi ha hagut èpoques de no fumadora, però tan se val, no els compto)
34 anys = 12.410 dies x 20 cigarrets = 248.200 cigarrets fumats!!!!
Si un cigarret fa 10 cms., posats un darrere l'altre fan 2.482.000 cms., és a dir, quasi 25 quilòmetres de tabac!!!!

En fi, una barbaritat.

Podrà una fumadora com jo, deixar-ho?

idees per passar millor el monu

12/8/2011, un dia per no fumar més

Ha arribat el dia. Avui és l’últim dia que fumo. Demà, quan em llevi, hauré de començar la batalla. I ja tremolo!!!

Me n’he adonat que hi ha molts moments que aturo allò que estic fent per fumar. Estic la mar de bé fent alguna cosa i, de sobte, el cervell em diu “fa estona que no fumes!” i jo, obedient, aturo el que estic fent per encendre un cigarret i deixar-lo, sovint, cremant-se al cendrer. I vaig fent calades, però la majoria es consumeix allà solet. Cremo els diners, vaja.

Quan estic fent mitja és impossible fumar. Crec que n’he après precisament per quan arribi el moment de tenir les mans ocupades. Quan escric, quan llegeixo, quan estic traginant a la cuina, netejant, passejant...

Hi ha moltes ocasions que fumo per inèrcia. Arribat el moment, l’hauré de superar però crec que aquests no seran els moments difícils. Els pitjors arribaran amb el cafè amb llet del matí, el de després de dinar, el de les converses asseguts al sofà...

En fi. Ha arribat el moment. Demà vull ser una no fumadora i no només demà, sinó que, a partir d’ara i per a sempre.

Ànims noieta!!!!

recompensen les recompenses?

5/8/2011, vuit dies per no fumar més

Fatal. Ho porto fatal. Em queden 4 paquets i gairebé, això sí, gairebé fumo com sempre. Se m’acaben els dies de fumar i estic addicte com sempre.

Recomanació: si vols deixar de fumar, no facis enganys de fumar menys. Funciona el primer o segon dia, després és una enganyifa.

Però vull deixar de fumar i m’he fet la promesa de no comprar més tabac, així que, se m’acaben els dies d’addicció. Tan se val si ara fumo molt o poc, quan s’acabin, s’hauran acabat.

I per motivar-me, he fet una llista de totes les coses que crec que guanyaré si deixo de fumar.

1.- Ara no ho sé, però em trobaré millor. És cert. Jo em trobo perfectament bé i no deixaria de fumar per qüestions de salut tot i que, diuen, són les més importants. El risc d’agafar càncers és molt més alt i encara que fins que no et passa, no ets conscient del perill i de l’estupidesa que has comès, millor no jugar a la loteria i agafar tots els números.

El que notaré més, segur, és quan pugi les escales o faci el més mínim exercici. No m’ofegaré com ara, que pujo quatre escales i sembla que m’hagi de morir, trec el fetge per la boca!

2.- Gastaré uns 100 euros menys al mes. I si 100 euros em sembla relativament poc, què tal si dic 16.000 pessetes? Quina barbaritat!!! M’he proposat estalviar-los cada mes i de tanta en tant, obrir la guardiola i comprar-me algun caprici. Si només els deixo de gastar, no ho notaré. Així que he decidit separar-los cada mes i gastar-los en coses que em facin il•lusió, que siguin ben bé capricis. No fumar ha de tenir premi!

3.- Deixaré de dependre d’ell. Em fastídia moltíssim haver de sortir a fumar, patir perquè no puc fumar, posar-me nerviosa perquè fa estona que no fumo i interrompre allò que potser estic fent la mar de a gust per anar a fumar. Quan vaig a veure a la meva mare, haig de sortir al balcó per fumar! I si fos l’única situació... N’hi ha moltes i em fan sentir ridícula. Deixar de fumar, acabarà amb tot això.

4.- Seré una d’aquelles persones que ho ha aconseguit. No ens enganyem, no és fàcil. I jo admiro a tots els que ho han deixat i no han recaigut. De vegades als fumadors ens agafa no sé què quan sabem que un amic amb qui comparties estones fumadores, decideix deixar de fumar. Penses: jope, ara no em deixarà fumar? Ja no podrem estar tranquils fumant i xerrant com abans? I secretament desitges que fracassi. Sí, sí, així és!!! Però en el fons, quan ho aconsegueixen, els admires i enveges.

5.- Suposo que guanyaré punts davant dels fills. Ells no fumen i tots han estat o estan amb gent que fuma. Els admiro i envejo. No fumar jo és donar-los la raó, que en aquest cas la tenen i com una casa.

6.- Deixaré d’amargar-li la vida al Xavier. Ell té al•lèrgia a moltes coses i el fum que hi poso jo, li fa saltar les llàgrimes, tossir, esternudar... No sempre, però a la primavera és bestial. I això ens creava un conflicte. Els fumadors som així d’egoistes! Però és que nosaltres també estem malalts. Però si deixo de fumar, un altre problema resolt.

7.- Seré una dona més lliure.

A la pregunta inicial de si recompensen les recompenses, sí, clar que sí!!! Però quan tingui el monu, pensaré que no i voldré endegar-lo tot a la porra. Potser m’hauré de penjar frases a la paret de la meva habitació per donar-me moral...
Necessitaré molta moral!!!!

els que t'estimen

2/8/2011, onze dies per no fumar més

He acabat el paquet número 6. “No me quedan más que cinco”. Sincerament, hagués estat “més fàcil” no portar tabac. El xavier em deia que llencés el tabac i llestos. Per a mi això és un sacrilegi. Me’ls fumaré.

El paper de la parella és molt important i, a l’hora, difícil. Perquè quan tens monu, contra qui carregues el teu mal humor i la teva, no exagero, fúria, és contra qui tens al costat.

En aquesta decisió de no fumar, l’important i imprescindible és que siguis TU qui vulgui deixar de fumar. No importa què digui la parella, els fills, la família restant o els amics. Ets tu qui ha de voler deixar-ho pels teus motius, no perquè t’ho diguin o recomanin o demanin els altres.

Evidentment és més fàcil deixar de fumar si al teu voltant no tens gent encenent cigarrets. I també és més fàcil, ho sé, quan la decisiío la prens conjuntament amb algú, per exemple, la teva parella. No és el meu cas. Jo sóc l’única que fumo. I no suporto que em diguin “va, no fumis”.

El que espero de la meva parella és que no s’hi fiqui gens, que no em controli, que no em digui res, necessito que em deixi fer i no em faci gens de cas quan em posi de mal humor, que em suporti.

El monu més fort és la segona setmana i fins a un mes, gradualment de més a menys. Suportar els meus malshumors i estirabots durant un mes no ha de ser tan greu si la teva parella es fa càrrec que “estàs malalta” i “estàs passant el monu”, una qüestió, això sí, transitòria.

No dic que sigui fàcil per a ella, però tu tens tantes lluites que guanyar que poder “carregar” contra algú, pot ajudar-te a descarregar adrenalina. Però és clar, no vols enviar la relació a fer punyetes.

Sí, senyors i senyores, passar el monu és terrible.

I això és el que ens dóna evidència del que estem enganxats, de la dependència que tenim al tabac i de l’histèric que ens posa no fumar.

Però ho tinc clar. Puc. I puc perquè ho vull. Serà que la vida no t’ofereix coses molt pitjors i les vas superant. No fumar serà superar una malaltia. La recompensa és gran i compensa de totes totes.

Tinc sort perquè vull deixar de fumar i la meva parella està amb mi, en silenci, desitjant que ho aconsegueixi.