i ara què?

1/8/2011, dotze dies per no fumar més

Ahir vaig fumar i no sé quants. Em queden 5 paquets i el que tinc acabat de començar. Jo em pensava que era una bona idea restringir el consum, però crec que és un suplici perquè segueixo fumant però amb la sensació que no fumo tot el que voldria.

Quan vaig decidir que no prendria les pastilles, se’m va obrir un dil•lema nou. Tenia 7 paquets de tabac! No anava a llençar-los! Així que vaig decidir fumar-los amb el ferm propòsit que, quan els acabés, seria el moment de deixar de fumar. La cosa estava, també, en allargar-los el màxim temps possible. Pensava que si cada dia fumava molt pocs, d’alguna manera aniria iniciant el deshabituament. I, com deia al principi, crec que m’he equivocat. Perquè cada cop m’aterroritza més acabar el tabac i cada cigarret agafa un interès especial. Tots em venen molt de gust. Potser no, però estic idealitzant-los.

Ara estic amb la tesitura de si fumar-los tots normalment per acabar-los d’una vegada i poder començar a deixar de fumar abans d’arribar a casa que, crec, encara em costarà més.

Odio haver de deixar de fumar. Per què no puc, simplement, no fumar?

Ara estic asseguda davant d’un llac envoltat de verd. Fa sol però gens de calor, al contrari, fa una miqueta de fresca. El tabac el tinc ben lluny perquè no sigui agafar-lo i llestos. Però, ves per on, no tinc mai mandra d’anar-lo a buscar.

No sé però, en aquest moment, tinc la sensació que no podré deixar de fumar, estic desanimada. Tinc por a la fase monu en què es passa tan malament. Malgrat tot el que dic i sento, vull deixar de fumar, vull deixar de fumar, vull, vull, vull, VULL!!!

pastilles sí, pastilles no

31/7/2011, tretze dies per no fumar més

Set cigarrets em vaig fumar ahir. I me’ls fumo perquè m’entra no sé què d’imperiós que necessito fumar i quan l’encenc, em penediexo perquè en el fons no el necessitava tant.

Bé. Segueixo amb la cronologia del meu pla per deixar de fumar.

Tenia motius, dia per deixar de fumar i pastilles per ajudar-me i 10 paquets de tabac, els meus últims paquets de tabac. I marxem de vacances. I va arribar el dia X, el dia 28 de juliol.

El dies previs al dia X, vaig fumar normalment, sense manies, com sempre. Fumo més a la tarda que al matí, tot i que espero amb moltes ganes prendre’m el cafè amb llet així que em llevo per fumar-me el primer cigarret del dia. I ho segueixo fent. Potser seria el primer d’eliminar... ja veurem.

Vaig estar amoïnada per la proximitat de la data en què començaria el calvari del monu, però com que durant la primera setmana podia continuar fumant, la cosa no pintava tan malament. A més, les paraules de la farmacèutica dient: “és fàcil que trobis mal gust a fumar” m’animava. T’imagines? Fumar i pensar “ecs!”. Genial. Perquè ara penso “fumar i mmmmh...”

El dia X em prenc el cafè amb llet, així que em llevo, i encenc un cigarret. Agafo la caixa de les pastilles i... sorpresa! A dins hi ha el prospecte que és més llarg que un mes sense fumar. Primer dilema: llegeixo el prospecte? Però això de prendre pastilles cegament... a més, a mi no m’agrada prendre medicaments i molt menys si són cars. La meva mare sempre diu que els millors són els que valen poquet. Si són cars, espatllen altres coses.

Vaig llegir el prospecte en veu alta i ja intueixes de seguida que les pastilletes no són “innocents”: “Lea todo el prospecto detenidamente antes de empezar a usar el medicamento”. I així ho vaig fer, malgrat vaig començar pels “Efectos adversos”. Marededeusenyor: comença amb “Si está tomando CHAMPIX y siente agitación, depresión, cambios en el comportamiento o pensamientos suicidas, debe dejar el tratamiento y consultar con su médico inmediatamente.”

Quin mal rotllo! Passar el monu ja sé que em produeix agitació, depressió, mal humor, agressivitat amb la gent que m’envolta... però mai he tingut pensaments suïcides per no poder fumar!

Vàrem llegir el prospecte de dat a baix i les contraindicacions anaven de l’1% a l’1 per mil: mals sons, mal de panxa, depressió, desitjos de suïcidar-se... La llista feia un pam en lletra de cos 6. Com per a desanimar a qualsevol. Potser no l’hauria d’haver llegit i creure que si te l’han receptat, és que no és tan dolenta. Però després, si passa alguna cosa, la responsabilitat és teva, i el pitjor, les conseqüències són per a tu. Així que tal qual les havia obert, vaig tancar-les i les vaig guardar. Almenys de moment, estant de vacances no me les prendria.

Segurament d’aquí a un temps estaran millorades i més provades, ara són una novedosa novetat. I jo ganes de fer de conillet d’índies... doncs no. No en tinc.

I, fredament. La pregunta que em faig és: És que no puc deixar de fumar jo soleta? Jo, la tia que ha pogut amb tot i més en aquesta vida? Realment hauré de reconèixer que la meva dependència és extrema. Per cert, constato que fumar no em relaxa, el que passa és que fumar em treu el monu.

M’he comprat til•la perquè no he trobat valeriana.

buscar ajuda

30/7/2011, catorze dies per no fumar més

Ahir vaig fumar 6 cigarrets, és a dir, 14 menys del que acostumo, que es diu ràpid! I constato que la majoria dels 20 que fumava, són totalment innecessaris. Gosaria dir que, fins i tot, dels 6 que em vaig fumar ahir, només quatre eren d’aquells de “plaer”.

La idea és fumar menys perquè quan deixi de fumar, ja porti uns dies previs de restricció. Intento, amb això, que el monu sigui menys feixuc.

Però la meva idea no era aquesta. Les circumstàncies han fet que variés la metodologia.

Un cop he decidit que tinc motius decisius per deixar de fumar i que, per tant, ho vull deixar. Un cop he decidit quin dia ho faré, vaig pensar que seria bo anar a una farmàcia que em donés alguna cosa perquè durant el monu, no em posés histèrica, de mal humor, irritable... en resum, insuportable.

Vaig anar a la farmàcia justament el dia abans de marxar de vacances. La farmacèutica em va fer unes preguntes i finalment em va donar unes pastilles que semblen com les anticonceptives. N’hi ha una per a cada dia i a partir de no sé quin dia, n’haig de prendre 2. L’envàs dura 2 setmanes, costa més de 50 euros i la farmacèutica em diu que durant la primera setmana de tractament, puc continuar fumant. Ves per on, això em fa molta il•lusió.

M’adverteix que cap el quart dia, és probable que el tabac em produeixi sensació desagradable. Genial també! Però... sempre hi ha d’haver “però...” Però em pot provocar malsons per les nits, és a dir, dormir malament, despertar-me sovint... i mals de panxa. Que em prengui les pastilles després de jalar i que la de la nit, l’avanci a la tarda per mirar d’evitar els mals sons.

En resum, les pastilles m’ajudaran a deixar de fumar perquè em produiran sensació desagradable quan m’el fumi i, diu, no estaré insuportable amb la humanitat sencera.

Surto tota contenta de la farmàcia i vaig a comprar-me tabac perquè no en tinc ja que pensava marxar de vacances sense tabac i com que em diu que la primera setmana puc fumar, calculo els dies que podré fumar i em compro un cartó, 10 paquets. Els meus últims 10 paquets, els meus últims 200 cigarrets.

Haig de començar el tractament 2 setmanes abans d’arribar a casa ja que, quan acabi la caixa de les pastilles, hauré de comprar una altra fins arribar a completar les 12 setmanes de tractament. I no puc deixar de prendre-les perquè la cosa funcioni.

Així que marxo de vacances supercontenta perquè puc fumar 10 dies més i les pastilles ho faran tot per mi. Massa maco, oi?

Ah! A la pregunta “m’engreixaré més?” La resposta és afirmativa. M’estic engreixant per la menopausa i ara, a més, per deixar de fumar. Seré una foca, ho sé. Però ja em recuperaré després. El següent propòsit per després de deixar de fumar, serà aprimar-me fent exercici i menjant bé i, probablement, suprimint algunes de les meves estimades cerveses.

Però ara millor no pensar en això. De moment deixar de fumar ja és prou difícil.

A veure com passo aquest dia amb restriccions de tabac. Hi ha moments que em venent moltes ganes d’enviar-ho tot a fer punyetes.

quin dia? (escollir una data)

29/7/2011, quinze dies per no fumar més

Sí, fumar és agradable però ni molt menys tots els cigarrets que et fumes són agradables. Diria que només un 20% ho són. La resta, els fumes perquè fa estona que no fumes, perquè tens un moment per fumar, perquè algú altre fuma... A mi la majoria em deixa la boca “apestosa” i haig de menjar juanoles per no tenir mal alè. Moltes vegades he pensat que estaria bé ser capaç de fumar auqest 20% agradable, els de després d’esmorzar, dinar... però quan et fumes un paquet diari i ho fas de de fa anys, reduir el consum és tan difícil o quasi tan impossible com deixar de fumar. Reduir els cigarrets que et vols fumar cada dia, m’arriba a obsessionar i encara en sóc més depenent. I el suplici s’allarga. Així que no. No es tracta d’enganyar-me dient que fumaré menys, sinó tallar-ho d’arrel. Deixar de fumar, dràsticament.

Un cop decidit que vull deixar de fumar pels motius que penso i que ja he citat, he de buscar la manera de fer més fàcil el que de fàcil no té res. La primera de les premisses és buscar una data, marcar en el calendari, quan deixaré de fumar.

Hi ha molta gent que, des de desembre quan els he dit que aquest any deixaria de fumar, em deien: “doncs deixa-ho ja!” Volent dir que, si vull no fumar, perquè continuo fumant? La resposta és, deixaré de fumar a partir del dia que he decidit.

L’estiu és un bon moment, trenco amb totes les rutines, viatjo amb autocaravana, tinc horaris ben diferents... Des de gener fins ara, he estant confirmant la meva decisió de no fumar i haig de reconèixer que a mida que s’ha anat acostant la data, les ganes de desdir-me han augmentat. Però també és cert que vull deixar de fumar i ho vull fer. Tan de bo fos fàcil, però no ho és gens. El monu és tan fort, que controla el teu cervell, la teva voluntat, l’estat d’ànim, l’humor... Passar el monu és el pitjor. I sembla mentida la superdependència que en realitat tens al tabac quan creies que el controlaves. Quants cops hauré dit que “fumo quan vull i si en algun lloc no puc fumar, doncs no fumo”? Mentida podrida. M’enganyo. I la prova la tindré quan deixi de fumar i m’envaeixi el monu. Sé que sóc addicte i les addiccions no són gens bones i deshabituar-se, dolorós. Però quan ho aconsegueixes, la recompensa és gran.

Sé què passa quan deixes de fumar perquè ja he deixat de fumar altres vegades, i amb èxit si tinc en compte que durant tres anys no vaig fumar, però un fracàs perquè després de tant d’esforç, vaig cometre l’imperdonable error de “fumar només un” perquè l’ocasió s’ho mereixia. Com un alcohòlic, un exfumador no pot tornar a tastar el tabac.

El cervell es quedarà amb el bo de fumar, només recordarà que era agradable, que ens relaxava, que ens produïa plaer i en algunes ocasions la temptació serà gran, però caure en ella és un greu error, perquè si després de tot el que hauré de passar, acabo tornant a fumar d’aquí un temps... no val la pena ni començar.

Deia que fumar relaxa. És mentida. Fumar ens relaxa perquè si no ho fem, ens entra el monu, que és molt diferent. Sóc drogodependent i com que el tabac no està mal vist, fins ara, doncs ho puc ser amb tota la impunitat social, al contrari dels que es punxen o beuen. Però no m’enganyo, sóc drogodependent. I tindré monu.

Què puc fer per tenir menys monu? O per què no sigui tan dur?

Avui és el meu segon dia de planificació. Estic mirant de reduir els cigarrets que fumo. Tot i que no sé si això serveix realment de res. Ja us ho explicaré.

tinc motius

28/7/2011, setze dies per no fumar més

Un dels propòsits que em vaig fer la nit de cap d’any per aquest 2011 va ser “deixar de fumar”, i per tenir més compromís, ho vaig fer públic al facebook; vaig escriure: «Propòsit de l’any: deixar de fumar». I ho he dit a amics i coneguts «aquest any deixaré de fumar» i molts han estat els comentaris. Des de «què bé!» fins «segur...?» No m’importen gaire els comentaris, jo he pres la decisió i sé que no és fàcil. Però ho vull fer.

Tinc motius suficients per prendre la decisió. Sense motius, no ho faria. I no valen els motius dels demés. Han de ser els TEUS motius. “És dolent per a la salut”, em diuen. Però, malgrat ho sé, per a mi no és un motiu: em trobo bé, no em refredo, i sí, esbufego quan pujo quatre escales. Però l’edat també fa.

Fumo perquè m’agrada. Punt i final. M’agrada agafar el cigarret, encendre’l, inspirar, deixar anar el fum. M’agrada després d’un cafè amb llet, mentre prenc una cervesa, mentre escric a l’ordinador, mentre xerro amb els amics, per fer temps, per fer una pausa, per pensar, per relaxar-me... M’agrada i només em provoca plaer. Així que els motius dels demés, a mi no em serveixen.

Quan vaig dir que deixaria de fumar aquest any, és perquè tenia els MEUS motius, allò que penso que són motius més que suficients per prendre la decisió d’eliminar de la meva vida una de les coses que em proporciona plaer. I està clar que haig de tenir motius convincents perquè sinó, no té cap sentit. I els motius no tenen a veure ni amb la salut, ni amb els diners, que també. Però aquests són motius, per a mi, secundaris o fins i tot terciaris. Perquè malgrat és caríssim fumar, tinc molt pocs “vicis”, per no dir només aquest. No gasto ni en roba, ni en festes, ni en cotxes, ni en res d’aquest tipus. El tabac me’l pago amb “la suor del meu treball”, vull dir que em sento plenament justificada de gastar-me uns 100 euros al mes en una cosa que em proporciona plaer quan em passo la vida treballant i la majoria del que ingresso és per pagar despeses o ajudar els fills. Gasto en tabac i en classes de guitarra. I diria que gasto més en tabac que en guitarra.

Amb tot això vull dir que els motius que em “canta” tothom perquè deixi de fumar, a mi no em són gens útils i no he pres la decisió de deixar-ho fins ara, perquè fins ara no tenia motius convincents per fer-ho, al contrari, en tenia per seguir fumant.

Així que el primer que cal per deixar de fumar són motius convincents per fer-ho. I sobretot, motius propis. No “sobretot”, m’he equivocat. Volia dir “imprescindible”. Imprescindible motius propis.

És cert, clar, que la salut, els diners, la lliga antitabac del meus fills, les prohibicions de fumar a tot arreu, els desprestigi social, que el marit sigui al•lèrgic a tot, que no pugui fumar a la feina, que la majoria dels meus amics no fumin... etc. És cert que tot això ajuda a prendre la decisió. Segurament, arrel de tot això, una acaba prenent la decisió.

Malgrat fumar em provoca plaer, no vull ser esclava del tabac. Aquest és el meu gran motiu. Perquè és cert. Tinc dependència absoluta del tabac. Em poso histèrica sinó en tinc, estic incòmoda i nerviosa si estic en un lloc on no es pot fumar, desitjo marxar dels llocs (encara que estigui en una conversa agradable) per poder fumar, em sento “estúpida” fumant fora al carrer davant de la porta de la botiga, o buscant un lloc per prendre alguna cosa que tingui terrassa malgrat faci un fred de collons. Aquest hivern s’ha donat el cas d’estar fumant, prenent una cervesa, a la terrassa d’un bar, gairebé titiritant de fred. No gairebé, no, titiritant de fred realment!

Són aquestes situacions que a mi m’han fet sentir ridícula i adonar-me que sóc depenent del tabac. Ell em mana. I això és el que ha pogut amb mi. Jo que em crec la dona més independent del món, deixo que el tabac em condicioni la vida.

Això, i res més, és el que el dia 31 de desembre de 2010 em va fer pensar que el propòsit pel 2011 havia de ser “deixar de fumar”.

no vull fumar més

Aquest espai el faig per a mi i per aquelles persones que volen llegir l'experiència d'algú que vol deixar de fumar. El faig perquè potser serà una cosa més que em motivi a no tornar a agafar un cigarret. El camí és llarg i molt difícil, i tindré milions de motius per abandonar. El bloc pot ser un dels motius que m'ajudi a no caure: vull explicar el camí a l'èxit i no al fracàs. Vull guanyar la batalla!