dilluns, 6 de febrer de 2012

Inspirar, expirar...

Estic gelada. I no és en sentit figurat, no, què va! tan de bo! És en sentit literal. Ara, si em poguéssiu veure, porto una bufanda, de les que m’he fet jo mateixa de llana gruixuda, tapant-me la boca i el nas. Porto el xaleco folrat, camisa de llaneta, samarreta de màniga llarga i a sota, una altra de màniga curta. A més, és clar, els pantalons, mitjons gruixuts, botes folrades de pèl. I estic encongida davant de l’ordinador, amb les mans que tenen prou feina per poder teclejar de tant glaçades que estan. He perdut els guants.

Suposo que només em falta treure fum per la boca, allò que passa quan vas pel carrer i el teu alè es converteix en aire calent. Quan et passa, et pot semblar que estàs fumant. Quan era petita, jo ho simulava. Em posava els dits a la boca com si agafés un cigarret i treia el fum: “Mira com fumo!” Cridava al meu pare.

Doncs en aquest moment en què tinc tant fred perquè la calefacció s’ha espatllat del tot i no venen a arreglar-la, he recordat amb nostàlgia el fum que treia a poc a poc i s’esvaïa sostre amunt. Inspirar, expirar. Inspirar, i expirar a poc a poc, molt a poc a poc...

A punt per complir el mig any sense fum.

Cap comentari:

Publica un comentari