dimecres, 31 d’agost de 2011

tot controlat!

Encara compto els dies que fa que no fumo
Serà, serà… serà que s’acosta la tercera setmana que tinc dies molt xungus. Tinc més ganes de fumar ara que fa dues setmanes. I jo creia que com més dies passés, menys ganes. Doncs no. El tabac deu tenir això. Com més temps fa, més l’enyoro. Com a un amant. Snif.

Però el que us haig de dir en confidència és que, quan algú em pregunta, jo dic: ho porto genial! No problem! Tot controlat! Les reaccions són diverses. Els que no han fumat mai de la vida, no em fan ni cas. Potser em diuen un “què bé, no?” i llestos. No em feliciten, no em posen dalt d’un pòdium de campiona. Res. Em quedo decebuda perquè jo em crec una supercampiona i necessito, repeteixo, necessito que em diguin que ho sóc. Però no només no em diuen res, sinó que canvien de tema ràpidament la qual cosa em fa pensar que el meu tema, el MEU TEMA, no els interessa gens.

I els que fumen, pitjor. Aquests em miren amb cara d’incredulitat i deixen anar un “què bé, no?” però amb un to ben diferent dels altres. I s’incomoden perquè, de sobte, els entra unes ganes de fumar terribles i com que no ho volen fer davant meu per no temptar-me, s’acomiaden ràpid i marxen cames ajudeu-me.

I per últim els ex-fumadors. Aquests el que fan és explicar-te la SEVA experiència: "doncs jo..." I te l’has d’empassar sencera. I és aleshores quan entens que a ningú li interessa que tu estàs deixant de fumar, ni com ho passes, ni quant et costa, ni res de res.

Potser per això escric al bloc. Aquí és l’únic lloc on puc esplaiar-me del tot i ningú em diu res. I... de tant en tant, algú em llegeix!

dimarts, 30 d’agost de 2011

amb mandra, tornen les rutines

tretze dies pel dia 30
Avui he començat les classes de guitarra. En Jesús m’ha vingut a buscar a la botiga perquè em devia, diu, una classe de juliol. Em feia mandra, ho reconec. Des que he començat a treballar, que no he tocat una corda, però m’ha convençut i hi he anat.

Ha estat difícil. Fa poc, arribava puntual a classe, sempre uns cinc o deu minuts abans, per tenir temps per fer un cigarret abans de pujar. I avui he arribat cinc minuts abans i no hi havia cigarret. M’he quedat desconcertada. I ara què faig? M’he preguntat.

He rebuscat a la bossa alguna cosa per entretenir el cap i les mans i he trobat el mòbil. El meu mòbil és un telèfon i punt, no té internet, ni càmara, ni música... res de res. Així que poc he pogut fer amb ell, però he posat una alarma, he canviat la música per quan m’arribi una trucada i he estat temptada a trucar però ho he descartat per manca de temps.

Prova superada. A la força. No tenia tabac i malgrat hagués volgut fumar amb desesperació, no en tenia. Ara, se m’ha passat.

Veig que l’inici de curs se’m presenta dur...

dilluns, 29 d’agost de 2011

no li expliquis mai...

catorze dies pel dia 30

No t’ha passat mai que expliques una veritat així en confidència en algú i aquest, després, te la torna? No m’explico. Posaré un exemple. Li expliques al teu company que t’has adonat que quan parles crides sense voler i poc després d’haver-li dit això et diu: “carinyo, ja saps, no cridis tant...” O li has dit que ets una mica paranoic amb la neteja i l’endemà t’acusa d’això mateix: “És que tu et passes amb la neteja!” I, evidentment, et poses com una moto. Però com una moto a mil per hora!
Doncs no li diguis a la teva parella que quan deixis de fumar estaràs de més malhumor perquè tard o d’hora li faltarà temps per dir-te: “Amb el que t’aguanto!” quan tu tens la sensació que encara no t’hi has posat ni un gram però el que passa és que t’ha fet enfadar, ella!, no el tabac.

Així que rectifico allò d’explicar i demanar comprensió als que t’envolten, perquè malgrat ho puguin arribar a entendre, i t’ajudin, i t’acceptin... en un moment o altre, zas, a la cara.

Per cert, aquesta segona setmana sense fumar m’he regalat llana per fer un parell de jerseis per a l’hivern i dos parells d’agulles més. Segurament me n’he comprat tanta que tinc per fer dos jerseis, un parell de bufandes i tres gorres... perquè no sé calcular la quantitat de llana que necessito. I m’ha costat més barat que un cartró!

I ja he passat el meridià de la meva primera fita. Sí, sí!!! has llegit bé. 16 creuetes al meu calendari!!!! i catorze dies, doncs, pel 30.

diumenge, 28 d’agost de 2011

ja no el necessito, pots quedar-te’l

Disset dies pel dia 30
Estava jo aturada al carrer quan un noi se m’ha apropat i m’ha dit: perdona, tens foc? El primer que he fet ha estat obrir la meva bossa. Potser encara em quedava algun encenedor d’aquells que tenia amagats per tot arreu per no quedar-me mai sense... però no. Havia eliminat tota possibilitat de fumar, així que no, no tenia foc. Li he fet que “no” amb el cap i ha marxat.

Jo era d’aquelles dones previsores que mai es quedaven sense tabac ni sense foc estiguessin on estiguessin. Potser de més joveneta i amb menys diners per dedicar al tabac no era així, però des de feia ja uns anys que em semblava molt i molt al meu pare.

Comprava el tabac per cartrons, i a l’estanc perquè surten més barats. Crec que he comprat, si arriba, deu paquets de tabac a les màquines al llarg de la meva vida i sempre per motius excepcionals. Jo sempre a l’estanc. I fa temps comprava els cartrons de cinc en cinc. A mida que ha anat pujant el preu del tabac, jo he anat disminuint la inversió inicial. Ara comprava els cartrons de dos en dos. Més de 70 euros!

Tenia un paquet a la reserva de la feina, a la reserva del cotxe, a la reserva de la tauleta de nit per a alguna ocasió realment desesperada. També portava un paquet a la reserva de la meva bossa. I igual que els paquets, els encenedors. Tenia encenedors repartits per tot arreu. Imagina’t quedar-me sense tabac i tenir la reserva i no poder-la encendre...

A més de tot això, evidentment, portava sempre a sobre un estoig amb el tabac i l’encenedor. Un estoig que no se separava mai de mi. I quan dic mai, és mai. Anés on anés. A la cuina, al lavabo, a treballar, a buscar el pa, a passejar els gossos, a estendre la roba. L’estoig i jo.

Recordo quan em vaig trencar el peu, estava fumant. Ajaguda al terra, cridant de dolor i amb un cigarret als dits que no vaig deixar anar fins que algú em va dir: sobretot que no et caigui el cigarret!

Quan tenia el peu trencat (més de sis mesos va durar la broma) vaig inventar-me una manera de portar sempre l’estoig amb mi. Com que no tenia mans per agafar-lo –anava amb crosses-, el duia lligat amb una cinta al coll. Allà duia el meu kit de supervivència: tabac, encenedor, carnet de la seguretat social i dni.

M’hagués agradat donar-li foc. He pensat que agafaré els meus encenedors i els portaré a la bossa i quan algú me’n demani, li regalaré l’encenedor. Ja no el necessito, li diré, pots quedar-te’l.

dissabte, 27 d’agost de 2011

una qüestió mental

Dues setmanes acomplides!
Quan algú no ha fumat mai, li costa d’entendre que els fumadors tinguem necessitat imperiosa de fumar de tant en tant, que no puguem estar-nos tota una jornada laboral sense ficar-nos nicotina al cos. Entenc que no ho entenguin, o no. Quan parlem de gent que es punxa i que els agafa el monu, tots entenem que ha de ser terrible, que fins i tot, deshabituar-los passi per donar-los metadona. I jo no m’he punxat a la vida, però ho entenc.

Els fumadors som una classe de gent, sí, sí, una classe de gent malvista socialment. Fa un temps, diu la meva cunyada que no ha fumat mai de la vida, estava mal vist no fumar. Quan ella era jove, només no fumaven les “tontes” o “mojigates”. Calia tenir molta personalitat per no fumar en aquells ambients. Ara és bastant el contrari. Els no fumadors són “els bons” i els fumadors som una classe de gent que embrutem, egoistes, incívics, intolerants...

I en certa manera suposo que és cert. No ens tracten com a persones malaltes, enganxades a la droga. Ens tracten com a persones normals que fumen, però que, si volguessin, deixarien de fumar. I els pitjors són els exfumadors. “Jo he deixat de fumar!”. I com que ell ha deixat de fumar, tot el món ho pot fer.

Espero no convertir-me en una exfumadora d’aquestes. Fins i tot espero ser capaç d’ajudar a gent que vulgui deixar de fumar. Perquè, senyors, senyores, crec que ja ho he dit, deixar de fumar de fàcil no té res. Força de voluntat, sí. Si vull ho deixo, sí. Però, collons, com costa guanyar cada dia la batalla contra el cervell!

Demà iniciaré la meva tercera setmana. Si sóc sincera hauré de dir que no ha estat tan difícil, ni molt menys. Segurament perquè estava tan i tan mentalitzada que el cervell ja havia perdut la guerra abans de començar-la. Però no per a tothom és així.

Cada cop que tinc ganes de fumar, em poso immediatament a fer alguna cosa que em faci concentrar l’atenció. Així és com passo els moments més crítics. I vet-ho-aquí, me n’adono que la necessitat de fumar no és física, és només mental. PENSO que tinc ganes de fumar. Però NO SENTO que tingui ganes de fumar.

Com deia. És una qüestió del cervell.

tinc monuuuuuuuuuu!!!!!!

Ara mateix estic patint una crisi. Em moro de ganes d’encendre un cigarret. I m’he dit: “ves a escriure al bloc”, pensa en una altra cosa. No deixis que el cervell et controli, ocupa’l en alguna altra cosa!
I aquí estic.

divendres, 26 d’agost de 2011

pa xula jo!

T’importa si fumo? Em pregunta una amiga mentre fem una cervesa gelada. M’ho pregunta perquè pensa que, com que estic deixant de fumar, si encén un cigarret m’estarà fastidiant i fent més difícil el que pels fumadors ens sembla impossible. Li he dit que no m’importava gens. I és cert! M’ha mirat incrèdula. Ho entenc perfectament perquè jo hagués fet igual. Però us ho podeu ben creure. No m’importa.

Cada cop tinc més clar que deixar de fumar és una qüestió de convenciment. Només pots deixar-ho si estàs convençut que ho has de fer. Si no vols fumar, no fumes. No és lògic? Ho és.

Imagina per un moment una persona adulta, com tu, com jo, agafant un cigarret, encenent-lo i aspirant el fum al mateix temps que cridem: no vull, no vull!!! Patètic, no? Si no vols, senzillament no fumes. El problema és deixar de fumar quan vols, quan t’agrada, quan creus que no podràs viure sense ell, quan ho vols deixar perquè tothom t’ho diu...

Vaig de xula, ja veus.

dijous, 25 d’agost de 2011

l'olor del cigarret

vint dies per assolir la primera fita
Ara mateix estava pensant si seré ex-fumadora, no-fumadora, de la lliga anti-tabac... no, de les d’anti-tabac segur que no. Mai he suportat als que deixen de fumar i aleshores batallen contra tots els que fumen, com si fossin uns ressentits. Jo prenc la decisió de no fumar però deixo que els demés facin el que considerin. És més. L’altra dia algú va encendre un cigarret just davant meu i gairebé m’aixeco de la cadira per anar corrents a perseguir l’olor del tabac. Per déu! Quina bona olor!

Quan jo era petita i anava amb cotxe amb el meu pare, recordo perfectament que ell encenia un cigarret, un Rex per cert més exactes. L’encenia mentre conduïa. Tenia encenedors llarguíssims perquè fos més fàcil fer-ho mentre anava al volant i un cendrer al costat esquerra per poder tirar la cendra amb la mà esquerra que es fa servir menys que la dreta quan condueixes, vull dir que certament és més còmode i fàcil portar el cigarret a la mà esquerra perquè amb la dreta has de canviar de marxes... El que volia explicar. El meu pare encenia el cigarret i mmmmhhhhh Ara mateix recordo l’olor que desprenia. M’encantava ja aleshores! Quan seia rera seu al cotxe, em venia amb línia directa al nas, i això que obria la finestra... Ara seria impensable, però abans tot era diferent.

Sempre tindré bon record del tabac. Però ha de ser això, un record, per explicar anècdotes: recordes aquell dia que vaig encendre un del revés? Recordes quan estava obsessionada perquè no tenia tabac i vàrem anar a les 12 de la nit a una benzinera a buscar-ne? Sí, sí, abans a la benzinera venien tabac!

Per cert. Porto unes quantes nits dormint malament. Avui m’he llevat molt trista perquè he tingut un mal son... Com que quan estic conscient el meu cocu no pot amb mi, em castiga per les nits, quan estic amb la guàrdia baixa...

Això és més llarg que un mes sense pa... Perdó, a partir d’ara, això és més llarg que un mes sense fumar.

dimarts, 23 d’agost de 2011

els professionals? no, gràcies!

vint-i-un dies per a la primera fita
Fa cosa de tres o quatre anys el meu metge de capçalera em va dir: t’hauries de fer una prova per saber com t’afecta això que fumis. I jo vaig somriure i li vaig dir: “el que vols és convèncer’m perquè deixi de fumar...”. Ell em va dir que no, que havia de ser jo qui volgués deixar de fumar i que potser, si veia que estava fumuda, ho faria.

Vaig acceptar fer la prova. Respires fons i expires. I et diuen com d’obturats tens els pulmons.

El dia que vaig anar a recollir els resultats esperava una reprimenda. Però no. El metge em va dir: “pots seguir fumant, encara no estàs del tot xunga”. No és literal, però em va dir això. I clar. Vaig seguir fumant i aleshores, a més, sense remordiments. És que el meu metge...

I fa un parell de dies una farmacèutica em va dir “tu tranquil•la, que és molt fàcil recaure, així que si tornes a fumar, no t’angoixis, és normal”. Si és que... potser que m’allunyi dels professionals.

Per cert, no sé si avui us ho havia dit, però enyoro l’acte de fumar. Però també enyoro quan tenia 20 anys. I? Ajoyagua.

Apali, que qui dia passa, any empeny.

dilluns, 22 d’agost de 2011

ser ex-fumadora

nou dies sencers sense cigarrets

Ahir, amb l’inici de la segona setmana, el monu comença a torturar-me... una mica. El curiós no és que pensi en “fumar” sinó que en determinades circumstàncies, busco el tabac per encendre un cigarret i aleshores me n’adono que “ja no fumo”. I agafo un caramel.

Però no hi ha res tan terrible que no es pugui superar. I a més, porto 7 dies, ja em falta menys pels 30. Hauré de fer compte enrera, per donar-me moral. Sí, ho faré. Compte enrera fins els 30 que és una xifra en què, suposadament, el monu no existeix, només el record del fumar que, diuen, mai de la vida em marxarà.

Sí, vaig llegir no sé on que un ex-fumador no pot ni ha de fumar-se un cigarret mai més si vol seguir sent ex-fumador. Allò de “em fumaré només un pel casament del meu amic” no ho podem fer. Ni que l’ocasió s’ho mereixi del tot. Si tornem a agafar un cigarret, el cervell es posa a tota marxa i diu “dame más”. I ja estàs llest. De fet, és el que em va passar a mi, després d’anys sense fumar vaig trobar que anar en barco a la llum de la lluna era un bon motiu per encendre un cigarret. I per fer-ho, vàrem comprar un paquet. I qui va llençar el paquet després del cigarret? Nosaltres no. I ens el vàrem fumar sencer. I quan es va acabar, vàrem comprar un altre. I ja està. Fumadors de nou.

Els ex-fumadors serem tota la vida ex-fumadors. Sempre tindrem clavat al cervell el bon record de fumar, el plaer. Sempre. Conec gent que fa més de vint-i-cinc anys que no fuma, i segueix recordant el tabac com alguna cosa plaent. Serà el meu càstig.

Si no fumes, no fumis mai. No saps el que t’estalviaràs! Perquè segur, però que segur, que si fumes, un dia voldràs deixar-ho. I ni te cuento el rotllo que és deixar-ho.

Senyors, senyores... em queden 22 dies per arribar a la primera fita. Això no és res!!!

diumenge, 21 d’agost de 2011

posant-me gorda i sana

vuit dies sencers sense cigarrets
Primera setmana superada i amb èxit. Però sabeu què he somiat avui? Doncs que agafava un cigarret i me’l fumava i el millor del somni era que quan el xavier em deia “però què fas!”, jo em mirava el cigarret i li deia: “ostres, és increïble, ni me n’he adonat que l’encenia!”. Està clar que el meu cocu s’enyora.

Després d’una setmana sense tastar nicotina haig de dir que:

- ahir vaig pujar unes escales (un montón) per sortir del pàrking a Vic i quan vaig ser a dalt, no esbufegava.

- avui m’he posat a córrer dalt d’una cinta i tampoc esbufegava (de fet, he corregut dalt d’una cinta per corroborar que ja no esbufego).

- estic substituint el cigarret per tot allò que pillo.

Resum, doncs, de la setmana, estic més sana i aviat més gorda.

I com no, he decidit donar-me un premi per haver estat una setmana sense fumar: m’he comprat un xaleco a Vic. M’encanten els xalecos i el vaig veure des de fora de la botiga, vaig entrar, vaig mirar primer la talla i després el preu i vaig dir: “uns set paquets de tabac!” i a la bossa! Vaig estar de sort perquè trobar un xaleco que m’agradi i que tinguin la meva talla i que, a més, costés el que costen set paquets... la providència m’ajuda i m’anima.

Avui diumenge, dia tranquil.

Ah! per cert, prohibeixo a tothom que em digui allò de "t'estàs engreixant...". JA HO SÉ QUE M'ESTIC ENGREIXANT, però ja m'aprimaré.

divendres, 19 d’agost de 2011

potser sí que em va anar bé...

sis dies sencers sense cigarrets
He estat rumiant per què aquest cop no m’està costant tant deixar de fumar... Clar que pot passar que demà mateix em posi histèrica, perquè demà començaré la segona setmana i el que recordo és que la segona setmana era la pitjor.

En fi, com deia, he estat pensant que potser, només potser, el fet d’haver-me fumat aquells set paquets sabent que eren els últims, dosificant-los, analitzant-los... el dia X no va ser tan dur.

Durant aquella setmana cada cop que agafava un cigarret pensava: de debó amb aquest no passaves? Realment et venia tan de gust que no podies no fumar-lo? I la resposta generalment era negativa, és a dir, sí que passava, no, no em venia tan de gust. Ja ho deia aleshores que només el 20% eren dels bons.

L’altra cosa que feia en aquella època (imagineu-vos, ja parlo d’aquelles dues setmanes com a època i no fa ni un mes!). Doncs l’altra cosa que feia era no agafar el paquet de tabac, és a dir, que sortia a passejar, deixava el paquet a l’autocaravana. Que agafava una cadira i anava a fer mitja al solet, el paquet es quedava a dins. Que anàvem en marxa, el paquet ben lluny. D’aquesta manera, a poc a poc, suposo, vaig anar deshabituant-me de la nicotina, sense que fos d’avui per demà, sinó palautinament...

Així que rectifico el que deia fa uns dies, de fet, quan encara fumava. Dosificar el que fumes abans de deixar de fumar definitivament, ajuda a no tenir tan monu. Almenys la primera setmana! O.... almenys a mi.

Demà, dissabte. 1 setmana!

dijous, 18 d’agost de 2011

ja treballo i no tinc temps de fumar

cinc dies sencers sense cigarrets
Avui ha estat el dia més difícil fins ara i la veritat és que tampoc és que hagi estat monu, monu... només que he tingut ganes de fumar vàries vegades... La cosa ha anat així:

El meu cervell: ara un cigarret... mmmmmhhhh
Jo: Ui, sí...! Mmmmmhhhhh!!!! Ai, no! Que ja no fumo!

Però el cert és que a la botiga ja no tinc temps ni per ni pensar-ho. Abans ja ho tenia complicat per escapolir-me per fumar de tant en tant, així que ara ni tan sols m’haig d’amoïnar de mirar de trobar la manera d’escapolir-me. Ara ja no em cal. La qual cosa està molt bé, tot sigui dit de pas.

Els moments més crítics haig de canviar d’activitat i de pensament. Per exemple, després de dinar és millor que no faci sobretaula. Molt millor aixecar-me de la taula ràpid i posar-me a rentar plats i un cop nets, a fer la migdiada. Em desperto i a treballar ràpidament. I l’hora de dinar queda llunyana...

No sé... ara mateix em fumaria un cigarret, no diria que no. Però no sóc jo la que se’l vol fumar, perquè jo JA NO VULL FUMAR. Qui se’l vol fumar és ell. I ell em manipula. I no tolero els manipuladors. Així que ho té magre. Noi, avui tampoc tindràs nicotina! Ni demà, ni demà passat, ni MAI MÉS! (I ell em diu amb un somriure maquiavèlic: mai diguis mai més...)

Ja tinc tatxats cinc dies, i avui quasi ja són sis... a punt per superar la primera setmana!!!! Ara em ve al cap allò de: PRUEBA SUPERADA!!!! i tothom aplaudint...

dimecres, 17 d’agost de 2011

jo no vull, però ell sí

Quatre dies sencers sense cigarrets

Encara no he arribat a patir allò que tinc tanta por de patir. Em fa por dir-ho. Com si m’estigués queixant: “Ostres, no tinc monu!” I demà, patapàm. No, no. No ho vull dir. Però és cert.

Ja arribarà, ja... em diu el meu cervell.

Perquè del que va tot això és la dualitat entre ell i jo. El meu cocu i jo. Jo he decidit que no vull fumar més i, certament, no li he demanat permís al meu cervell per deixar d’ingerir nicotina. Durant 34 anys, li he donat tanta nicotina i més com m’ha demanat. I de sobte, jo dic: prou. No vull fumar més. I el meu cervell, ben acostumat a la droga, em diu: perdona? I aquesta és la guerra que haig de guanyar. Una guerra que només va de força de voluntat. Jo no vull fumar més i no fumo. El meu cervell i seguint les seves ordres, tot el meu cos, demana, exigeix! nicotina. I jo, la persona, l’ésser que sóc, diu: no fumo més. S’ha acabat. I el cos ja pot dir missa. No hi ha més nicotina. Prou. Punt i final. Kaput.

Jo que sóc mare hauria de saber de què va això. El nen que et diu: “mama jo vull” i tu “doncs no pot ser” i el nen que insisteix, i tu que no baixes del burro perquè al nen no se li pot donar tot el que demana, perquè el malcries. I així anar fent.

Tinc un cos malcriat i consentit i ara tindré una feinada per educar-lo, però és només qüestió de voluntat. Jo no vull fumar més. Doncs no fumo. Llestos! Oi que si dic: no vull banyar-me més, no vull menjar més, no vull anar al cinema, no vull sortir de casa, no vull anar a veure a la teva mare... tot és assolible? doncs, per què “no vull fumar” no ho ha de ser? Qui em mana? Jo! Doncs llestos. Nena, tu no fumes més. Perquè ho dic jo. I ja pots plorar tot el que vulguis, que s’ha acabat.

A partir d’ara ja em podeu dir “EXFUMADORA” perquè no penso tornar a fumar.

Ja porto quatre dies sense droga. Aiiiii.....

dilluns, 15 d’agost de 2011

dues creuetes al calendari

Dos dies sencers sense cigarrets

M’he llevat, m’he dutxat, m’he preparat el cafè amb llet i he anat a fer mitja. Ahir vaig fer un barret i avui he començat un altre. És ideal fer mitja perquè al tenir les dues mans ocupades, és una activitat que no pots fer fumant. I és molt fàcil fer mitja.

Recomanació: que algú t’ensenyi les quatre coses bàsiques i després vas al quiosc i compres una revista com Katya que porta instruccions ben explicades i ja està, a fer mitja. Al you tube també hi ha molts vídeos...

Estic espantada de la quantitat de nicotina que dec tenir acumulada al cos perquè aquest encara no me la demani. De tant en tant, i no obsessivament, penso: “ara em fumaria un”. Però ja està, res greu.

Tan de bo fos així tot el monu que haig de passar!!!! Haig de pensar que els dies passen que ni t’enteres. Quants cops no he pensat “un mes més!”. Doncs això, un mes passa en un no res. I un mes és el pitjor de tot. Un cop hagi passat els primers 30 dies, la resta ja serà anar mantenint.

He decidit tatxar els dies al calendari de la cuina que no he fumat. Al matí, tatxo el dia anterior. Ja porto dos tatxats.

25 quilòmetres!!!! i ni un més!

Avui ja fa més de 24 hores que no fumo. Pecataminuta. Ho sé. I sé que la primera setmana no és la pitjor. Ho és la segona. I ho dic perquè ahir no va ser gens dur no fumar. Dec tenir tanta nicotina al cos, que agafa de les reserves i no me'n demana..., de moment.

Dada: des dels 15 anys que fumo, aproximadament 1 paquet diari (de vegades més, quan surto amb amics...), a cada paquet hi ha 20 cigarrets. Anem a calcular.
49 - 15 = 34 anys fumant (hi ha hagut èpoques de no fumadora, però tan se val, no els compto)
34 anys = 12.410 dies x 20 cigarrets = 248.200 cigarrets fumats!!!!
Si un cigarret fa 10 cms., posats un darrere l'altre fan 2.482.000 cms., és a dir, quasi 25 quilòmetres de tabac!!!!

En fi, una barbaritat.

Podrà una fumadora com jo, deixar-ho?

idees per passar millor el monu

12/8/2011, un dia per no fumar més

Ha arribat el dia. Avui és l’últim dia que fumo. Demà, quan em llevi, hauré de començar la batalla. I ja tremolo!!!

Me n’he adonat que hi ha molts moments que aturo allò que estic fent per fumar. Estic la mar de bé fent alguna cosa i, de sobte, el cervell em diu “fa estona que no fumes!” i jo, obedient, aturo el que estic fent per encendre un cigarret i deixar-lo, sovint, cremant-se al cendrer. I vaig fent calades, però la majoria es consumeix allà solet. Cremo els diners, vaja.

Quan estic fent mitja és impossible fumar. Crec que n’he après precisament per quan arribi el moment de tenir les mans ocupades. Quan escric, quan llegeixo, quan estic traginant a la cuina, netejant, passejant...

Hi ha moltes ocasions que fumo per inèrcia. Arribat el moment, l’hauré de superar però crec que aquests no seran els moments difícils. Els pitjors arribaran amb el cafè amb llet del matí, el de després de dinar, el de les converses asseguts al sofà...

En fi. Ha arribat el moment. Demà vull ser una no fumadora i no només demà, sinó que, a partir d’ara i per a sempre.

Ànims noieta!!!!

recompensen les recompenses?

5/8/2011, vuit dies per no fumar més

Fatal. Ho porto fatal. Em queden 4 paquets i gairebé, això sí, gairebé fumo com sempre. Se m’acaben els dies de fumar i estic addicte com sempre.

Recomanació: si vols deixar de fumar, no facis enganys de fumar menys. Funciona el primer o segon dia, després és una enganyifa.

Però vull deixar de fumar i m’he fet la promesa de no comprar més tabac, així que, se m’acaben els dies d’addicció. Tan se val si ara fumo molt o poc, quan s’acabin, s’hauran acabat.

I per motivar-me, he fet una llista de totes les coses que crec que guanyaré si deixo de fumar.

1.- Ara no ho sé, però em trobaré millor. És cert. Jo em trobo perfectament bé i no deixaria de fumar per qüestions de salut tot i que, diuen, són les més importants. El risc d’agafar càncers és molt més alt i encara que fins que no et passa, no ets conscient del perill i de l’estupidesa que has comès, millor no jugar a la loteria i agafar tots els números.

El que notaré més, segur, és quan pugi les escales o faci el més mínim exercici. No m’ofegaré com ara, que pujo quatre escales i sembla que m’hagi de morir, trec el fetge per la boca!

2.- Gastaré uns 100 euros menys al mes. I si 100 euros em sembla relativament poc, què tal si dic 16.000 pessetes? Quina barbaritat!!! M’he proposat estalviar-los cada mes i de tanta en tant, obrir la guardiola i comprar-me algun caprici. Si només els deixo de gastar, no ho notaré. Així que he decidit separar-los cada mes i gastar-los en coses que em facin il•lusió, que siguin ben bé capricis. No fumar ha de tenir premi!

3.- Deixaré de dependre d’ell. Em fastídia moltíssim haver de sortir a fumar, patir perquè no puc fumar, posar-me nerviosa perquè fa estona que no fumo i interrompre allò que potser estic fent la mar de a gust per anar a fumar. Quan vaig a veure a la meva mare, haig de sortir al balcó per fumar! I si fos l’única situació... N’hi ha moltes i em fan sentir ridícula. Deixar de fumar, acabarà amb tot això.

4.- Seré una d’aquelles persones que ho ha aconseguit. No ens enganyem, no és fàcil. I jo admiro a tots els que ho han deixat i no han recaigut. De vegades als fumadors ens agafa no sé què quan sabem que un amic amb qui comparties estones fumadores, decideix deixar de fumar. Penses: jope, ara no em deixarà fumar? Ja no podrem estar tranquils fumant i xerrant com abans? I secretament desitges que fracassi. Sí, sí, així és!!! Però en el fons, quan ho aconsegueixen, els admires i enveges.

5.- Suposo que guanyaré punts davant dels fills. Ells no fumen i tots han estat o estan amb gent que fuma. Els admiro i envejo. No fumar jo és donar-los la raó, que en aquest cas la tenen i com una casa.

6.- Deixaré d’amargar-li la vida al Xavier. Ell té al•lèrgia a moltes coses i el fum que hi poso jo, li fa saltar les llàgrimes, tossir, esternudar... No sempre, però a la primavera és bestial. I això ens creava un conflicte. Els fumadors som així d’egoistes! Però és que nosaltres també estem malalts. Però si deixo de fumar, un altre problema resolt.

7.- Seré una dona més lliure.

A la pregunta inicial de si recompensen les recompenses, sí, clar que sí!!! Però quan tingui el monu, pensaré que no i voldré endegar-lo tot a la porra. Potser m’hauré de penjar frases a la paret de la meva habitació per donar-me moral...
Necessitaré molta moral!!!!

els que t'estimen

2/8/2011, onze dies per no fumar més

He acabat el paquet número 6. “No me quedan más que cinco”. Sincerament, hagués estat “més fàcil” no portar tabac. El xavier em deia que llencés el tabac i llestos. Per a mi això és un sacrilegi. Me’ls fumaré.

El paper de la parella és molt important i, a l’hora, difícil. Perquè quan tens monu, contra qui carregues el teu mal humor i la teva, no exagero, fúria, és contra qui tens al costat.

En aquesta decisió de no fumar, l’important i imprescindible és que siguis TU qui vulgui deixar de fumar. No importa què digui la parella, els fills, la família restant o els amics. Ets tu qui ha de voler deixar-ho pels teus motius, no perquè t’ho diguin o recomanin o demanin els altres.

Evidentment és més fàcil deixar de fumar si al teu voltant no tens gent encenent cigarrets. I també és més fàcil, ho sé, quan la decisiío la prens conjuntament amb algú, per exemple, la teva parella. No és el meu cas. Jo sóc l’única que fumo. I no suporto que em diguin “va, no fumis”.

El que espero de la meva parella és que no s’hi fiqui gens, que no em controli, que no em digui res, necessito que em deixi fer i no em faci gens de cas quan em posi de mal humor, que em suporti.

El monu més fort és la segona setmana i fins a un mes, gradualment de més a menys. Suportar els meus malshumors i estirabots durant un mes no ha de ser tan greu si la teva parella es fa càrrec que “estàs malalta” i “estàs passant el monu”, una qüestió, això sí, transitòria.

No dic que sigui fàcil per a ella, però tu tens tantes lluites que guanyar que poder “carregar” contra algú, pot ajudar-te a descarregar adrenalina. Però és clar, no vols enviar la relació a fer punyetes.

Sí, senyors i senyores, passar el monu és terrible.

I això és el que ens dóna evidència del que estem enganxats, de la dependència que tenim al tabac i de l’histèric que ens posa no fumar.

Però ho tinc clar. Puc. I puc perquè ho vull. Serà que la vida no t’ofereix coses molt pitjors i les vas superant. No fumar serà superar una malaltia. La recompensa és gran i compensa de totes totes.

Tinc sort perquè vull deixar de fumar i la meva parella està amb mi, en silenci, desitjant que ho aconsegueixi.

i ara què?

1/8/2011, dotze dies per no fumar més

Ahir vaig fumar i no sé quants. Em queden 5 paquets i el que tinc acabat de començar. Jo em pensava que era una bona idea restringir el consum, però crec que és un suplici perquè segueixo fumant però amb la sensació que no fumo tot el que voldria.

Quan vaig decidir que no prendria les pastilles, se’m va obrir un dil•lema nou. Tenia 7 paquets de tabac! No anava a llençar-los! Així que vaig decidir fumar-los amb el ferm propòsit que, quan els acabés, seria el moment de deixar de fumar. La cosa estava, també, en allargar-los el màxim temps possible. Pensava que si cada dia fumava molt pocs, d’alguna manera aniria iniciant el deshabituament. I, com deia al principi, crec que m’he equivocat. Perquè cada cop m’aterroritza més acabar el tabac i cada cigarret agafa un interès especial. Tots em venen molt de gust. Potser no, però estic idealitzant-los.

Ara estic amb la tesitura de si fumar-los tots normalment per acabar-los d’una vegada i poder començar a deixar de fumar abans d’arribar a casa que, crec, encara em costarà més.

Odio haver de deixar de fumar. Per què no puc, simplement, no fumar?

Ara estic asseguda davant d’un llac envoltat de verd. Fa sol però gens de calor, al contrari, fa una miqueta de fresca. El tabac el tinc ben lluny perquè no sigui agafar-lo i llestos. Però, ves per on, no tinc mai mandra d’anar-lo a buscar.

No sé però, en aquest moment, tinc la sensació que no podré deixar de fumar, estic desanimada. Tinc por a la fase monu en què es passa tan malament. Malgrat tot el que dic i sento, vull deixar de fumar, vull deixar de fumar, vull, vull, vull, VULL!!!

pastilles sí, pastilles no

31/7/2011, tretze dies per no fumar més

Set cigarrets em vaig fumar ahir. I me’ls fumo perquè m’entra no sé què d’imperiós que necessito fumar i quan l’encenc, em penediexo perquè en el fons no el necessitava tant.

Bé. Segueixo amb la cronologia del meu pla per deixar de fumar.

Tenia motius, dia per deixar de fumar i pastilles per ajudar-me i 10 paquets de tabac, els meus últims paquets de tabac. I marxem de vacances. I va arribar el dia X, el dia 28 de juliol.

El dies previs al dia X, vaig fumar normalment, sense manies, com sempre. Fumo més a la tarda que al matí, tot i que espero amb moltes ganes prendre’m el cafè amb llet així que em llevo per fumar-me el primer cigarret del dia. I ho segueixo fent. Potser seria el primer d’eliminar... ja veurem.

Vaig estar amoïnada per la proximitat de la data en què començaria el calvari del monu, però com que durant la primera setmana podia continuar fumant, la cosa no pintava tan malament. A més, les paraules de la farmacèutica dient: “és fàcil que trobis mal gust a fumar” m’animava. T’imagines? Fumar i pensar “ecs!”. Genial. Perquè ara penso “fumar i mmmmh...”

El dia X em prenc el cafè amb llet, així que em llevo, i encenc un cigarret. Agafo la caixa de les pastilles i... sorpresa! A dins hi ha el prospecte que és més llarg que un mes sense fumar. Primer dilema: llegeixo el prospecte? Però això de prendre pastilles cegament... a més, a mi no m’agrada prendre medicaments i molt menys si són cars. La meva mare sempre diu que els millors són els que valen poquet. Si són cars, espatllen altres coses.

Vaig llegir el prospecte en veu alta i ja intueixes de seguida que les pastilletes no són “innocents”: “Lea todo el prospecto detenidamente antes de empezar a usar el medicamento”. I així ho vaig fer, malgrat vaig començar pels “Efectos adversos”. Marededeusenyor: comença amb “Si está tomando CHAMPIX y siente agitación, depresión, cambios en el comportamiento o pensamientos suicidas, debe dejar el tratamiento y consultar con su médico inmediatamente.”

Quin mal rotllo! Passar el monu ja sé que em produeix agitació, depressió, mal humor, agressivitat amb la gent que m’envolta... però mai he tingut pensaments suïcides per no poder fumar!

Vàrem llegir el prospecte de dat a baix i les contraindicacions anaven de l’1% a l’1 per mil: mals sons, mal de panxa, depressió, desitjos de suïcidar-se... La llista feia un pam en lletra de cos 6. Com per a desanimar a qualsevol. Potser no l’hauria d’haver llegit i creure que si te l’han receptat, és que no és tan dolenta. Però després, si passa alguna cosa, la responsabilitat és teva, i el pitjor, les conseqüències són per a tu. Així que tal qual les havia obert, vaig tancar-les i les vaig guardar. Almenys de moment, estant de vacances no me les prendria.

Segurament d’aquí a un temps estaran millorades i més provades, ara són una novedosa novetat. I jo ganes de fer de conillet d’índies... doncs no. No en tinc.

I, fredament. La pregunta que em faig és: És que no puc deixar de fumar jo soleta? Jo, la tia que ha pogut amb tot i més en aquesta vida? Realment hauré de reconèixer que la meva dependència és extrema. Per cert, constato que fumar no em relaxa, el que passa és que fumar em treu el monu.

M’he comprat til•la perquè no he trobat valeriana.

buscar ajuda

30/7/2011, catorze dies per no fumar més

Ahir vaig fumar 6 cigarrets, és a dir, 14 menys del que acostumo, que es diu ràpid! I constato que la majoria dels 20 que fumava, són totalment innecessaris. Gosaria dir que, fins i tot, dels 6 que em vaig fumar ahir, només quatre eren d’aquells de “plaer”.

La idea és fumar menys perquè quan deixi de fumar, ja porti uns dies previs de restricció. Intento, amb això, que el monu sigui menys feixuc.

Però la meva idea no era aquesta. Les circumstàncies han fet que variés la metodologia.

Un cop he decidit que tinc motius decisius per deixar de fumar i que, per tant, ho vull deixar. Un cop he decidit quin dia ho faré, vaig pensar que seria bo anar a una farmàcia que em donés alguna cosa perquè durant el monu, no em posés histèrica, de mal humor, irritable... en resum, insuportable.

Vaig anar a la farmàcia justament el dia abans de marxar de vacances. La farmacèutica em va fer unes preguntes i finalment em va donar unes pastilles que semblen com les anticonceptives. N’hi ha una per a cada dia i a partir de no sé quin dia, n’haig de prendre 2. L’envàs dura 2 setmanes, costa més de 50 euros i la farmacèutica em diu que durant la primera setmana de tractament, puc continuar fumant. Ves per on, això em fa molta il•lusió.

M’adverteix que cap el quart dia, és probable que el tabac em produeixi sensació desagradable. Genial també! Però... sempre hi ha d’haver “però...” Però em pot provocar malsons per les nits, és a dir, dormir malament, despertar-me sovint... i mals de panxa. Que em prengui les pastilles després de jalar i que la de la nit, l’avanci a la tarda per mirar d’evitar els mals sons.

En resum, les pastilles m’ajudaran a deixar de fumar perquè em produiran sensació desagradable quan m’el fumi i, diu, no estaré insuportable amb la humanitat sencera.

Surto tota contenta de la farmàcia i vaig a comprar-me tabac perquè no en tinc ja que pensava marxar de vacances sense tabac i com que em diu que la primera setmana puc fumar, calculo els dies que podré fumar i em compro un cartó, 10 paquets. Els meus últims 10 paquets, els meus últims 200 cigarrets.

Haig de començar el tractament 2 setmanes abans d’arribar a casa ja que, quan acabi la caixa de les pastilles, hauré de comprar una altra fins arribar a completar les 12 setmanes de tractament. I no puc deixar de prendre-les perquè la cosa funcioni.

Així que marxo de vacances supercontenta perquè puc fumar 10 dies més i les pastilles ho faran tot per mi. Massa maco, oi?

Ah! A la pregunta “m’engreixaré més?” La resposta és afirmativa. M’estic engreixant per la menopausa i ara, a més, per deixar de fumar. Seré una foca, ho sé. Però ja em recuperaré després. El següent propòsit per després de deixar de fumar, serà aprimar-me fent exercici i menjant bé i, probablement, suprimint algunes de les meves estimades cerveses.

Però ara millor no pensar en això. De moment deixar de fumar ja és prou difícil.

A veure com passo aquest dia amb restriccions de tabac. Hi ha moments que em venent moltes ganes d’enviar-ho tot a fer punyetes.

quin dia? (escollir una data)

29/7/2011, quinze dies per no fumar més

Sí, fumar és agradable però ni molt menys tots els cigarrets que et fumes són agradables. Diria que només un 20% ho són. La resta, els fumes perquè fa estona que no fumes, perquè tens un moment per fumar, perquè algú altre fuma... A mi la majoria em deixa la boca “apestosa” i haig de menjar juanoles per no tenir mal alè. Moltes vegades he pensat que estaria bé ser capaç de fumar auqest 20% agradable, els de després d’esmorzar, dinar... però quan et fumes un paquet diari i ho fas de de fa anys, reduir el consum és tan difícil o quasi tan impossible com deixar de fumar. Reduir els cigarrets que et vols fumar cada dia, m’arriba a obsessionar i encara en sóc més depenent. I el suplici s’allarga. Així que no. No es tracta d’enganyar-me dient que fumaré menys, sinó tallar-ho d’arrel. Deixar de fumar, dràsticament.

Un cop decidit que vull deixar de fumar pels motius que penso i que ja he citat, he de buscar la manera de fer més fàcil el que de fàcil no té res. La primera de les premisses és buscar una data, marcar en el calendari, quan deixaré de fumar.

Hi ha molta gent que, des de desembre quan els he dit que aquest any deixaria de fumar, em deien: “doncs deixa-ho ja!” Volent dir que, si vull no fumar, perquè continuo fumant? La resposta és, deixaré de fumar a partir del dia que he decidit.

L’estiu és un bon moment, trenco amb totes les rutines, viatjo amb autocaravana, tinc horaris ben diferents... Des de gener fins ara, he estant confirmant la meva decisió de no fumar i haig de reconèixer que a mida que s’ha anat acostant la data, les ganes de desdir-me han augmentat. Però també és cert que vull deixar de fumar i ho vull fer. Tan de bo fos fàcil, però no ho és gens. El monu és tan fort, que controla el teu cervell, la teva voluntat, l’estat d’ànim, l’humor... Passar el monu és el pitjor. I sembla mentida la superdependència que en realitat tens al tabac quan creies que el controlaves. Quants cops hauré dit que “fumo quan vull i si en algun lloc no puc fumar, doncs no fumo”? Mentida podrida. M’enganyo. I la prova la tindré quan deixi de fumar i m’envaeixi el monu. Sé que sóc addicte i les addiccions no són gens bones i deshabituar-se, dolorós. Però quan ho aconsegueixes, la recompensa és gran.

Sé què passa quan deixes de fumar perquè ja he deixat de fumar altres vegades, i amb èxit si tinc en compte que durant tres anys no vaig fumar, però un fracàs perquè després de tant d’esforç, vaig cometre l’imperdonable error de “fumar només un” perquè l’ocasió s’ho mereixia. Com un alcohòlic, un exfumador no pot tornar a tastar el tabac.

El cervell es quedarà amb el bo de fumar, només recordarà que era agradable, que ens relaxava, que ens produïa plaer i en algunes ocasions la temptació serà gran, però caure en ella és un greu error, perquè si després de tot el que hauré de passar, acabo tornant a fumar d’aquí un temps... no val la pena ni començar.

Deia que fumar relaxa. És mentida. Fumar ens relaxa perquè si no ho fem, ens entra el monu, que és molt diferent. Sóc drogodependent i com que el tabac no està mal vist, fins ara, doncs ho puc ser amb tota la impunitat social, al contrari dels que es punxen o beuen. Però no m’enganyo, sóc drogodependent. I tindré monu.

Què puc fer per tenir menys monu? O per què no sigui tan dur?

Avui és el meu segon dia de planificació. Estic mirant de reduir els cigarrets que fumo. Tot i que no sé si això serveix realment de res. Ja us ho explicaré.

tinc motius

28/7/2011, setze dies per no fumar més

Un dels propòsits que em vaig fer la nit de cap d’any per aquest 2011 va ser “deixar de fumar”, i per tenir més compromís, ho vaig fer públic al facebook; vaig escriure: «Propòsit de l’any: deixar de fumar». I ho he dit a amics i coneguts «aquest any deixaré de fumar» i molts han estat els comentaris. Des de «què bé!» fins «segur...?» No m’importen gaire els comentaris, jo he pres la decisió i sé que no és fàcil. Però ho vull fer.

Tinc motius suficients per prendre la decisió. Sense motius, no ho faria. I no valen els motius dels demés. Han de ser els TEUS motius. “És dolent per a la salut”, em diuen. Però, malgrat ho sé, per a mi no és un motiu: em trobo bé, no em refredo, i sí, esbufego quan pujo quatre escales. Però l’edat també fa.

Fumo perquè m’agrada. Punt i final. M’agrada agafar el cigarret, encendre’l, inspirar, deixar anar el fum. M’agrada després d’un cafè amb llet, mentre prenc una cervesa, mentre escric a l’ordinador, mentre xerro amb els amics, per fer temps, per fer una pausa, per pensar, per relaxar-me... M’agrada i només em provoca plaer. Així que els motius dels demés, a mi no em serveixen.

Quan vaig dir que deixaria de fumar aquest any, és perquè tenia els MEUS motius, allò que penso que són motius més que suficients per prendre la decisió d’eliminar de la meva vida una de les coses que em proporciona plaer. I està clar que haig de tenir motius convincents perquè sinó, no té cap sentit. I els motius no tenen a veure ni amb la salut, ni amb els diners, que també. Però aquests són motius, per a mi, secundaris o fins i tot terciaris. Perquè malgrat és caríssim fumar, tinc molt pocs “vicis”, per no dir només aquest. No gasto ni en roba, ni en festes, ni en cotxes, ni en res d’aquest tipus. El tabac me’l pago amb “la suor del meu treball”, vull dir que em sento plenament justificada de gastar-me uns 100 euros al mes en una cosa que em proporciona plaer quan em passo la vida treballant i la majoria del que ingresso és per pagar despeses o ajudar els fills. Gasto en tabac i en classes de guitarra. I diria que gasto més en tabac que en guitarra.

Amb tot això vull dir que els motius que em “canta” tothom perquè deixi de fumar, a mi no em són gens útils i no he pres la decisió de deixar-ho fins ara, perquè fins ara no tenia motius convincents per fer-ho, al contrari, en tenia per seguir fumant.

Així que el primer que cal per deixar de fumar són motius convincents per fer-ho. I sobretot, motius propis. No “sobretot”, m’he equivocat. Volia dir “imprescindible”. Imprescindible motius propis.

És cert, clar, que la salut, els diners, la lliga antitabac del meus fills, les prohibicions de fumar a tot arreu, els desprestigi social, que el marit sigui al•lèrgic a tot, que no pugui fumar a la feina, que la majoria dels meus amics no fumin... etc. És cert que tot això ajuda a prendre la decisió. Segurament, arrel de tot això, una acaba prenent la decisió.

Malgrat fumar em provoca plaer, no vull ser esclava del tabac. Aquest és el meu gran motiu. Perquè és cert. Tinc dependència absoluta del tabac. Em poso histèrica sinó en tinc, estic incòmoda i nerviosa si estic en un lloc on no es pot fumar, desitjo marxar dels llocs (encara que estigui en una conversa agradable) per poder fumar, em sento “estúpida” fumant fora al carrer davant de la porta de la botiga, o buscant un lloc per prendre alguna cosa que tingui terrassa malgrat faci un fred de collons. Aquest hivern s’ha donat el cas d’estar fumant, prenent una cervesa, a la terrassa d’un bar, gairebé titiritant de fred. No gairebé, no, titiritant de fred realment!

Són aquestes situacions que a mi m’han fet sentir ridícula i adonar-me que sóc depenent del tabac. Ell em mana. I això és el que ha pogut amb mi. Jo que em crec la dona més independent del món, deixo que el tabac em condicioni la vida.

Això, i res més, és el que el dia 31 de desembre de 2010 em va fer pensar que el propòsit pel 2011 havia de ser “deixar de fumar”.

diumenge, 14 d’agost de 2011

no vull fumar més

Aquest espai el faig per a mi i per aquelles persones que volen llegir l'experiència d'algú que vol deixar de fumar. El faig perquè potser serà una cosa més que em motivi a no tornar a agafar un cigarret. El camí és llarg i molt difícil, i tindré millons de motius per abandonar. El bloc pot ser un dels motius que m'ajudi a no caure: vull explicar el camí a l'èxit i no al fracàs. Vull guanyar la batalla!