els no fumadors tampoc són tots iguals

Hi ha gent que està fatal. Però quina agressivitat!

He llegit per atzar aquesta entrada feta l'any passat i... marededeusenyor.

Però jo no he conegut cap persona que em digués mai això, ni de lluny. Igual que hi ha fumadors maleducats, incívics, egoistes... hi ha no fumadors maleducats, incívics i egoistes.

Això és el que volia dir avui en defensa dels fumadors.

30 anys i 9 mesos per tornar a fumar

No volia canviar l’aparença del meu blog. Però ho he fet sense voler i no he pogut fer allò tan meravellós de “CTRL+Z”.

I avui li he dit al xavier que em sap greu no fumar. Sí, és cert. Em sap greu pensar que ja no fumaré més.

No sé què em passa. Hauria d’estar contenta perquè ja no fumo i des de fa més d’un mes però, en canvi, estic trista. I no és que estigui pensant en tornar a fumar, que no, que ho tinc clar que no. Però m’entristeix pensar que ja no fumaré més.

És com quan et vas fent gran i hi ha coses que saps que ja no les faràs mai o perquè ja se t’han passat les ganes o perquè l’edat és un impediment. No accepto que ja no fumaré mai més. Així que, l’altra dia, vaig visualitzar-me amb vuitanta anys i un cigarret a la mà i vaig pensar... bé, quan tingui 80 anys ja no em vindrà d’aquí i potser fumi... Així que potser, a partir d’ara, hagi de posar “compte enrera: 30 anys i 9 mesos per tornar a fumar”. M’animarà això?

Realment, estic fatal.

com t'enyoro!

Jo crec que ja he deixat de fumar, vaja, que ja he passat el pitjor i que ara només es tracta d’anar comptant els dies que fa que no fumo.

Ara bé. Hi ha molta gent que m’ha comentat: “Jo també vaig deixar de fumar... però hi vaig tornar”. Jo mateixa en sóc una. Fa anys, vaig deixar-ho i no vaig fumar durant tres anys. I m’enyorava tant, que hi vaig tornar. I després ho vaig deixar un altre cop, durant sis mesos no vaig fumar i hi vaig caure de nou en un moment de daltabaix emocional. I aquesta serà la meva tercera vegada. I quan penso en fumar, ara, ho faig amb nostàlgia. Em dic a mi mateixa que “què bé que no fumo!” però... hi ha moments, molt concrets, que trobo a faltar i molt l’acte de fumar: obrir el paquet, estirar el cigarret amb cura, posar-me’l entre els llavis, agafar l’encenedor i apropar-lo a la punta, inspirar profundament, treure el cigarret d’entre els llavis i expirar el fum a poc a poc, molt a poc a poc, a vegades fent dibuixos. I aleshores agafar la ploma i posar-me a escriure. O teclejar a l’ordinador.

Com enyoro fumar. No és una sensació física, ho és mental.

Ja ho havia dit, oi?

m’he perdut el cigarret al carrer

El sopar ha estat genial. Trobar gent que feia tants anys que no veia i amb qui havia compartit un tros de la meva vida, ha estat emotiu i fabulós. M’he quedat amb ganes de més.

I el que és important pel tema que ens ocupa: ni un sol moment he pensat “vull fumar”. Ni un!

Estava xerrant pels colzes, ho reconec, i de sobte me n’he adonat que a la taula hi faltava gent però no he caigut en aquell moment, he pensat que hi havia gent que marxava i jo no me n’adonava! Però després d’una estoneta, algú se m’ha apropat a donar-me un petó i he sentit l’olor a tabac. Ohhhh!!!! Fumar!!!! I aleshores he lligat que tots els que faltaven a la taula, havien marxat a fora. I m’ha sabut greu. En altres temps, jo hagués sortit a fora a fumar i l’haguéssim fet petar, amb la complicitat dels fumadors. M’ho he perdut.

En canvi, ahir, fatal.

Hem anat a buscar bolets que, per cert, ni mig. I he trobat a faltar un montón el cigarret asseguda damunt d’una pedra al mig del bosc mentre contemplava un paisatge impressionant.

De vegades enyoro tant fumar!

els mosquits tigre no fumen

Ja no estic mai sola a l’oficina, sempre m’acompanyen els mosquits tigre, que disfruten xuclant-me la sang. Deu ser que la tinc passable, no de les més bones perquè, si hi ha algú amb mi, primer el piquen a ell.

Haig de dir que quan fumava, els mosquits em picaven menys o la virulència era menor, no tenia aquests enormes grans vermells que em rasco fins avorrir-me. Quan fumava, si em picaven, era un “ai” i ja està. Un granet, una miqueta de picor un moment, i llestos.

Estic segura que als mosquits tigre no els agrada la nicotina. Hay que joderse. A qui se li acut deixar de fumar l’any que ens envaeixen els mosquits tigre.

Ja ho deia jo que això de fumar havia d’anar bé per alguna cosa. Però ja he fet tard, que si ho arribo a saber, deixo de fumar a l’hivern!

sopars d'empresa

Demà tinc un sopar d'aquells amb colla que hauré de fer sense fumar... Sé que no fumaré, però espero no passar-ho molt malament... Us ho explicaré.

PRIMERA FITA ACONSEGUIDA

Senyors, senyores.... 30 dies sense fumar.

Olé la noia!

inspirar i deixar anar el fum...

tres dies pels 30

L’anècdota d’avui ha estat divertida, per a mi. Quan m’ha passat, no he pogut evitar posar-me a riure jo soleta.

Avui he anat a Barcelona amb la meva mare a comprar-me llanes per fer-me un jersei, el seu regal de sant. Per cert, les he comprat super maques i li han costat un pastón. Espero fer-ho bé!

El cas és que m’he llevat d’hora, el xavier i jo hem anat a Sabadell a comprar per la botiga i després m’ha acompanyat a Barcelona. Com que hem arribat molt d’hora, hem anat a esmorzar. Al carrer Aragó, un frankfurt qualsevol que, tot sigui dit, m’ha fet un entrepà de truita francesa que estava molt bo. Asseguts a la barra, menjàvem l’entrepà i bevíem cervesa. I així estàvem quan una noia ha entrat i ha demanat dos cafès per emportar. A fora esperava una altra noia, amb un cigarret i no he pogut evitar pensar que fumar té això, has de prendre’t el cafè a qualsevol lloc a l’aire lliure. A mi ja no em passaria més això.

La noia de fora, ha agafat el cigarret, se l’ha posat entre els llavis i ha inspirat. Seguint els seus moviments i sense treure-li els ulls del damunt, he agafat la meva cervesa, me l’he posat entre els llavis i he fet un glop. Jo esperava que la noia deixés anar el fum. Però no. Ha tardat uns segons, masses pel meu gust. I la que ha deixat anar el fum, he estat jo. Després del meu glop de cervesa, he deixat anar el fum del cigarret que es fumava la noia. I aleshores me n’he adonat que jo no estava fumant. I m’he posat a riure.

La veritat, com més dies passa, més em costa. Aquesta nit he tornat a somiar que fumava. He agafat unes tisores i he tallat la punta del cigarret i l’he continuat fumant apagat.

Un dia més, he dormit fatal.

amb aire condicionat

quatre dies pel 30

No és que m’hagi cansat d’escriure al blog, què va! El que passa és que he tingut molta feina, dies de tancament, i he treballat fins tan tard que ja no em quedava esma per escriure. Però torno a ser aquí.

Avui és la meva tarda lliure. Aprofito. I m’alegra dir que em falten només quatre dies per la primera fita: 30 dies sense fumar! Estic més que satisfeta!

El resum d’aquesta setmana és que he estat irritable. Potser és per l’estrès de la feina o potser és perquè no puc fumar. O potser és ambdues coses afegint la calor, però el cas és que si li pregunteu al xavier us dirà que estic insuportable. Que mossego. Que estic a la que salto. Però a estones. No sempre. Quin consol... no?

Però no fumo. I ahir em vaig alegrar de no fumar. Vàrem anar a sopar a un restaurant a Mataró per celebrar el meu sant i hi havia taules a fora i a dins. A fora és on haguéssim anat quan fumava, però feia una xafogor... tot i així, abans, haguéssim sopat fora, perquè jo pogués fumar. Però vàrem dir: hi ha aire condicionat a dins? Resposta: sí, és clar! I sense pensar-ho ni un segon, cap a dins. Què fresquet!!! Vàrem sopar molt a gust!!! I cap angoixa: ja no fumo. I em vaig alegrar. Vaig pensar, “aquesta era una de les coses que em fastidiava quan fumava”.

Què bé no fumar!

estic guapa!

Conversa a la feina. Entra una coneguda i em diu:

- Estàs més guapa!
- Ah, si? Doncs no sé...
- Sí, què t’has fet? El cabell?
- Les vacances...
- No, no estàs morena...no sé, tens la cara més...
- Ah! Ja sé. –i baixo el to de veu- Estic deixant de fumar...
- Si?????
- Ja fa tres setmanes i dos dies que no fumo!!!
- Doncs segur que fas bona cara per això, segur! Diuen que millora el cutis!

I jo contenta.

a punt per a la quarta setmana

Els caps de setmana és quan més sovint tinc mals pensaments. L’oci no m’ajuda, al contrari. Però si alguna cosa ha servit tot això és per mantenir-me activa. Ara no m’aturo.

Avui m’he passat tot el matí a la cuina. Hem agafat gairebé els últims tomàquets de la temporada (encara tindrem una altra, segur). He fet gaspatxo per a tota la setmana, he triat tomàquets i uns seran per les amanides i els altres els he fet salsa i congelat.

Però ahir també m’hi vaig estar una bona estona a la cuina, vaig fer melmelada de meló i pa. I això que a mi no m’agrada la cuina!!!

També m’estic trencant el tarro de com fer un ponxo amb la mitja i no me’n surto. Tinc dos puzzles per fer i estic a punt d’acabar la casa rústica, em falta molt poquet.

He tocat la guitarra i ara m’hi tornaré a posar, que dimarts torno a tenir classe i no vull anar com la setmana passada, sense haver-la tocat en un mes.

He estat navegant estona per internet, llegint i clicant d’un enllaç a un altre. Amb això m’ha passat l’estona volant!

I ja són dos quarts de set de diumenge! I un altre cap de setmana superat. El proper, celebració: quatre setmanes sense fumar!!! A punt per a la primera fita, 30 dies.

Per cert, dormo fatal. Fatal és poc. No dormo GENS bé, em desperto sovint. No sé si és la calor o el monu, però des que no fumo que no dormo. Em pregunto quant tornaré a “estirar la pota” mentre dormo. Perquè TINC SON!!!

fumo ergo estic bé

Em pica un ull. Molt. I em pica molt un forat del nas. Tant, que des que m’he llevat aquest matí que estic esternudant tota l’estona. I jo no tinc al•lèrgies! Que per això tinc el xavier. Però estic pensant que potser això de deixar de fumar, m’ha baixat les defenses.

Jo sóc de les que mai agafa un costipat, ni tos, ni respira malament. Res de res. I ara, des que he deixat de fumar, que de tant en tant em dóna per tossir i ara això, esternudar, al•lèrgia!

Li he dit al xavier: Crec que tornaré a fumar per estar en forma. No li hauria d’haver fet aquesta broma mentre conduïa. Perquè quasi m’encasto al vidre!

Avui estic superant el meu quart dissabte sense fumar. I anar fent!

em voldran ells?

què llargues són les setmanes...

La raça fumadora està en perill d’extinció. Me n’adono quan veig pel•lícules o faig memòria amb els col•legues de temps passats, de “recordes quan...?”

... Quan anaves al metge i aquest estava assegut davant d’una gran taula amb un cendrer al costat ple de burilles i ell amb una entre els llavis mentre prenia nota de les teves dades personals?

.... Quan a classe el profe de matemàtiques escrivia a la pissarra amb el cigarret entre els dits groguencs i tota la sala estava plena de fum perquè nosaltres també fumàvem?

... Quan anàvem al cinema i enceníem un cigarret al mateix temps que en Humphrey Bogart?

... Quan anaves a veure algú a l’hospital i sorties al passadís a fumar un cigarret?

... Quan el meu pare, l’últim dia de l’any, em deixava fumar un que a mi em semblava realment asquerós perquè no tenia ni 11 anys?

Imatges històriques que podem veure a vegades a les pel•lícules velles que fins i tot fan mal a la retina. Què fort! Pensem ara...

Doncs d’aquí a un temps, i no falta tant, els fumadors serem uns pocs i practicarem aquest esport en la més absoluta intimitat perquè la gent ens mirarà malament i ens sentirem bitxos raros.

Sí, sí... ja ho sé, he escrit en primera persona del plural perquè... no sé, m’agrada formar part del col•lectiu fumador, em solidaritzo amb ells. Malgrat ja no fumi més, vull ser una fumadora que no fuma. Em voldran ells?