feliç 2012!

Demà farà un any que em vaig fer el propòsit de deixar de fumar i no és que el fes cada any, què va. Jo era de les que deia que volia fumar i que el dia que ho volgués deixar, ho deixaria, però havia de tenir motius. El 31 de desembre de l’any passat vaig considerar que tenia motius per fer-ho i recordo perfectament que amb la boca plena de raïm, just després de les 12 campanades, vaig pensar: “L’any 2011 deixaré de fumar”. I així ha estat. He deixat de fumar.

No ho dic amb prepotència, ni amb xuleria, al contrari. Ho dic amb l’ànim de convèncer a qui sigui, que quan es vol, es pot. És l’únic ingredient que cal per deixar de fumar: voler. I clar que no és fàcil, però si deixes de fumar sense voler, sense tenir-ho clar, el fracàs està gairebé garantit, no cal ni posar-s’hi i passar-ho malament. Ara bé, si vols, ho aconsegueixes. Malgrat tot.

Fa més de quatre mesos que no fumo. I ho enyoro moltíssim. I en els moments xungus, el primer que penso és “vull fumar”. Però de seguida recorro a les bones sensacions que tinc perquè ja no fumo: no haver de sortir al carrer mentre treballo, no haver de buscar bars amb terrasses, no haver de gastar diners, no haver de patir perquè allà on estic “no es pot fumar”... Ahir vaig córrer un bon tros per poder creuar un semàfor en verd i no vaig esbufegar gens ni mica! No era l’edat, era el fum!

Volia desitjar-vos un molt bon any. Penso que és amb optimisme que es poden fer front a tants i tants problemes que ens sorgeixen a tots cada dia i que sovint ens superen. Així que ens desitjo amb tota l’ànima que aquest any que ve sigui millor, si us plau!

I a veure quin propòsit em faré aquest any! (Estic intrigada i tot!)

Nadal superat

Quines ganes tenia de fumar. Estic passant els pitjors dies des que ho vaig deixar.

Odio les festes de Nadal, les trobades familiars, les complicacions que em suposen tots aquests dies. I tot plegat em provoca cert estat de depresió i estrés que em fa enyorar moltíssim fumar.

Però ja ha passat el Nadal. Després de dinar, tots davant de la llar de foc fumant i jo ben lluny per poder superar la prova. I el meu cunyat que em diu:

- Si vols, en tinc.

Me l’he quedat mirant incrèdula. I li he dit:

- Fa quatre mesos que no fumo, no ho tiraré ara tot pel terra!

I ell i la meva cunyada, a l’hora, em diuen:

- I què et penses! nosaltres feia 15 anys que no fumàvem!

Fantàstic tenir una família així.

Realment tinc una força de voluntat que ni somiava. Si m’haguessin demanat que digués deu qualitats meves, mai hagués dit “tinc força de voluntat”, perquè no la tinc. Ni que m’haguessin demanat cent. I ves per on, en algun lloc amagat, en dec tenir una mica de reservada, per aquestes ocasions. Perquè avui, avui m’hagués aixecat de la cadira i hagués agafat el cigarret que m’oferia el meu cunyat i m’hagués anat davant de la llar de foc a fumar i m'hagués importat un pito.

I ara estaria sumament penedida. Segur.

Així que m’he quedat asseguda a la taula, amb la meva filla al costat, mentre tots fumaven a l’altra banda, davant de la llar de foc.

Demà serà més fàcil. Ningú fuma.

com t’enyoraré aquest Nadal

Generalment el mes de desembre m’ha suposat més mal de caps que alegries. És obligat que tot surti bé, obligat que tothom sigui feliç, obligat gastar un munt de calers, obligat trobar-se amb la família, obligat passar-ho bé... Massa coses obligades. I recórrer al tabac en aquell moment que voldries no estar, va bé. Quants cops hauré agafat un cigarret i amb l’excusa de sortir a fumar, m’he volatilitzat? Quants m’ha salvat?

Quan estava deprimida, perquè pel Nadal em deprimeixo més sovint que en altres èpoques, fumava. Amb melangia. Inspires, penses i deixes anar el fum.

Quan estava tipa, de tant menjar. Perquè sembla que pel Nadal s’ha de menjar molt o has de justificar-te amb un “està molt bo, però no en vull més!” Doncs quan estava tipa, què millor que agafar un cigarret i fumar-lo, per fer baixar. Per no endrapar més.

Pel Nadal no es pot parar la taula de qualsevol manera, no es pot vestir de qualsevol manera, no es pot estar de mal humor... Doncs mira, jo m’hi poso. Per dissimular, un cigarret i al balcó.

Què faré ara!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!????

Potser que no expliqui que no fumo i sortir igualment. Total, només fumava jo! Ningú se n’adonarà.

Com t’enyoraré!!!!

tòquio

En Marc està ara mateix a Tòquio, no en tenia prou amb Nova Zelanda. I escriu en el seu blog que no es pot fumar pel carrer!!! Que hi ha zones habilitades per fumar on s'amuntega la gent...

Un motiu per estar contenta de no fumar. Per si algun dia vaig a Tòquio.

(a la foto, senyal que indica que està prohibit fumar mentre camines...)

Embarassada!!!

Em fan mal els peus d’estar tota l’estona dempeus. També tinc mal d’esquena i, segons com, els ronyons. Vaja, que una ja té una edat i...

Avui m’han fet aquella pregunta que mai, repeteixo, mai ningú li ha de fer a una noia excepte si està del tot segur o segura. I quan dic “segur”, vull dir “SEGUR” perquè, és tan evident, que no hi ha confusió de cap mena, o perquè ella mateixa t’ho diu, o el seu company, la seva mare o perquè li surt en aquell mateix moment el nen de la panxa... Sinó, MAI!!! Feu-me cas.

I a mi avui, patapam:

- Nena, què estàs embarassada?
- Doncs no, senyora, estic gorda.
- No diguis això!
- No s’amoïni pas! Tinc gairebé 50 i m’ha hagut de veure més jove si em creu embarassada!

Ha somrigut. I jo que li havia donat peu a sortir de la pífia airosa, va i em diu:

- Dona, amb cinquanta encara podries quedar-te embarassada! La meva filla ho està. En té un de 25 i ara aquest.
- Quin disgust, doncs...

Perquè, a aquestes alçades, és molta més felicitat haver deixat de fumar que estar esperant un fill, no? I així li ho he dit:

- És que estic deixant de fumar, sap? I m’he engreixat una mica.
- Ah! Això sí que està bé.

Ha marxat i la he odiat. Si hagués tingut tabac, segurament m’hagués agafat un rampell...

Demà em posaré pantalons.

vist i no vist

A la botiga no tenim calefacció, s’ha espatllat. I fins dilluns no podem trucar al servei tècnic perquè estan d’aqüeducte. Així que fa fred. No és que no es pugui suportar, però en fa. I tenim un escalfador, només un, perquè si en posem dos, salten els ploms.

El cas és que preveient que fa fred a la botiga, aquest matí he decidit vestir-me abrigada. He agafat el xaleco que tinc acolxat que abriga moltíssim i que acostumo a fer servir quan surto els caps de setmana, i me l’he posat.

Aleshores he posat la mà a la butxaca perquè he notat que hi havia alguna cosa a dins i... HE TROBAT UN PAQUET DE DUCADOS!!!!!

He fet un xiscle, no sé si d’horror, de felicitat, de sorpresa... Me l’he quedat mirant amb els ulls molt oberts, incrèdula, i de sobte, ha desaparegut, s’ha volatilitzat. Els meus dits s’han quedat agafant l’aire.

El xavier m’ha dit: anem, que arribem tard.

Ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh.................

l'autoestima a l'ascensor

Dimarts vaig organitzar un sopar multitudinari amb la gent que ha participat a les tertúlies de Cincdedeu, en total érem 33! Una passada!

Jo no sé quanta de la gent que va venir eren fumadors però dels 33, només dos van sortir a fumar. DOS!

Un d’ells em va preguntar si l'acompanyava fora i li vaig dir que jo ja no fumava. Em va felicitar i em va dir: “Deus tenir l’autoestima a l’ascensor!”

Doncs no. No fumar no m’ha pujat l’autoestima. Tinc molta nostàlgia, em fa pena ja no fumar malgrat no penso tornar-hi. M’agrada no haver de sortir per fumar, m’agrada no dependre del tabac, m’agrada que el cigarret no controli la meva vida. Però m’agradava fumar i en tinc nostàlgia. Fumar i el que representava, com per exemple sortir i fer-la petar amb la gent mentre vas fent calades i et peles de fred...

Sóc una exfumadora atípica. Ho sé.