tot controlat!

Encara compto els dies que fa que no fumo

Serà, serà… serà que s’acosta la tercera setmana que tinc dies molt xungus. Tinc més ganes de fumar ara que fa dues setmanes. I jo creia que com més dies passés, menys ganes. Doncs no. El tabac deu tenir això. Com més temps fa, més l’enyoro. Com a un amant. Snif.

Però el que us haig de dir en confidència és que, quan algú em pregunta, jo dic: ho porto genial! No problem! Tot controlat! Les reaccions són diverses. Els que no han fumat mai de la vida, no em fan ni cas. Potser em diuen un “què bé, no?” i llestos. No em feliciten, no em posen dalt d’un pòdium de campiona. Res. Em quedo decebuda perquè jo em crec una supercampiona i necessito, repeteixo, necessito que em diguin que ho sóc. Però no només no em diuen res, sinó que canvien de tema ràpidament la qual cosa em fa pensar que el meu tema, el MEU TEMA, no els interessa gens.

I els que fumen, pitjor. Aquests em miren amb cara d’incredulitat i deixen anar un “què bé, no?” però amb un to ben diferent dels altres. I s’incomoden perquè, de sobte, els entra unes ganes de fumar terribles i com que no ho volen fer davant meu per no temptar-me, s’acomiaden ràpid i marxen cames ajudeu-me.

I per últim els ex-fumadors. Aquests el que fan és explicar-te la SEVA experiència: "doncs jo..." I te l’has d’empassar sencera. I és aleshores quan entens que a ningú li interessa que tu estàs deixant de fumar, ni com ho passes, ni quant et costa, ni res de res.

Potser per això escric al bloc. Aquí és l’únic lloc on puc esplaiar-me del tot i ningú em diu res. I... de tant en tant, algú em llegeix!

amb mandra, tornen les rutines

tretze dies pel dia 30

Avui he començat les classes de guitarra. En Jesús m’ha vingut a buscar a la botiga perquè em devia, diu, una classe de juliol. Em feia mandra, ho reconec. Des que he començat a treballar, que no he tocat una corda, però m’ha convençut i hi he anat.

Ha estat difícil. Fa poc, arribava puntual a classe, sempre uns cinc o deu minuts abans, per tenir temps per fer un cigarret abans de pujar. I avui he arribat cinc minuts abans i no hi havia cigarret. M’he quedat desconcertada. I ara què faig? M’he preguntat.

He rebuscat a la bossa alguna cosa per entretenir el cap i les mans i he trobat el mòbil. El meu mòbil és un telèfon i punt, no té internet, ni càmara, ni música... res de res. Així que poc he pogut fer amb ell, però he posat una alarma, he canviat la música per quan m’arribi una trucada i he estat temptada a trucar però ho he descartat per manca de temps.

Prova superada. A la força. No tenia tabac i malgrat hagués volgut fumar amb desesperació, no en tenia. Ara, se m’ha passat.

Veig que l’inici de curs se’m presenta dur...

no li expliquis mai...

catorze dies pel dia 30

No t’ha passat mai que expliques una veritat així en confidència en algú i aquest, després, te la torna? No m’explico. Posaré un exemple. Li expliques al teu company que t’has adonat que quan parles crides sense voler i poc després d’haver-li dit això et diu: “carinyo, ja saps, no cridis tant...” O li has dit que ets una mica paranoic amb la neteja i l’endemà t’acusa d’això mateix: “És que tu et passes amb la neteja!” I, evidentment, et poses com una moto. Però com una moto a mil per hora!
Doncs no li diguis a la teva parella que quan deixis de fumar estaràs de més malhumor perquè tard o d’hora li faltarà temps per dir-te: “Amb el que t’aguanto!” quan tu tens la sensació que encara no t’hi has posat ni un gram però el que passa és que t’ha fet enfadar, ella!, no el tabac.

Així que rectifico allò d’explicar i demanar comprensió als que t’envolten, perquè malgrat ho puguin arribar a entendre, i t’ajudin, i t’acceptin... en un moment o altre, zas, a la cara.

Per cert, aquesta segona setmana sense fumar m’he regalat llana per fer un parell de jerseis per a l’hivern i dos parells d’agulles més. Segurament me n’he comprat tanta que tinc per fer dos jerseis, un parell de bufandes i tres gorres... perquè no sé calcular la quantitat de llana que necessito. I m’ha costat més barat que un cartró!

I ja he passat el meridià de la meva primera fita. Sí, sí!!! has llegit bé. 16 creuetes al meu calendari!!!! i catorze dies, doncs, pel 30.

ja no el necessito, pots quedar-te’l

Disset dies pel dia 30

Estava jo aturada al carrer quan un noi se m’ha apropat i m’ha dit: perdona, tens foc? El primer que he fet ha estat obrir la meva bossa. Potser encara em quedava algun encenedor d’aquells que tenia amagats per tot arreu per no quedar-me mai sense... però no. Havia eliminat tota possibilitat de fumar, així que no, no tenia foc. Li he fet que “no” amb el cap i ha marxat.

Jo era d’aquelles dones previsores que mai es quedaven sense tabac ni sense foc estiguessin on estiguessin. Potser de més joveneta i amb menys diners per dedicar al tabac no era així, però des de feia ja uns anys que em semblava molt i molt al meu pare.

Comprava el tabac per cartrons, i a l’estanc perquè surten més barats. Crec que he comprat, si arriba, deu paquets de tabac a les màquines al llarg de la meva vida i sempre per motius excepcionals. Jo sempre a l’estanc. I fa temps comprava els cartrons de cinc en cinc. A mida que ha anat pujant el preu del tabac, jo he anat disminuint la inversió inicial. Ara comprava els cartrons de dos en dos. Més de 70 euros!

Tenia un paquet a la reserva de la feina, a la reserva del cotxe, a la reserva de la tauleta de nit per a alguna ocasió realment desesperada. També portava un paquet a la reserva de la meva bossa. I igual que els paquets, els encenedors. Tenia encenedors repartits per tot arreu. Imagina’t quedar-me sense tabac i tenir la reserva i no poder-la encendre...

A més de tot això, evidentment, portava sempre a sobre un estoig amb el tabac i l’encenedor. Un estoig que no se separava mai de mi. I quan dic mai, és mai. Anés on anés. A la cuina, al lavabo, a treballar, a buscar el pa, a passejar els gossos, a estendre la roba. L’estoig i jo.

Recordo quan em vaig trencar el peu, estava fumant. Ajaguda al terra, cridant de dolor i amb un cigarret als dits que no vaig deixar anar fins que algú em va dir: sobretot que no et caigui el cigarret!

Quan tenia el peu trencat (més de sis mesos va durar la broma) vaig inventar-me una manera de portar sempre l’estoig amb mi. Com que no tenia mans per agafar-lo –anava amb crosses-, el duia lligat amb una cinta al coll. Allà duia el meu kit de supervivència: tabac, encenedor, carnet de la seguretat social i dni.

M’hagués agradat donar-li foc. He pensat que agafaré els meus encenedors i els portaré a la bossa i quan algú me’n demani, li regalaré l’encenedor. Ja no el necessito, li diré, pots quedar-te’l.

una qüestió mental

Dues setmanes acomplides!

Quan algú no ha fumat mai, li costa d’entendre que els fumadors tinguem necessitat imperiosa de fumar de tant en tant, que no puguem estar-nos tota una jornada laboral sense ficar-nos nicotina al cos. Entenc que no ho entenguin, o no. Quan parlem de gent que es punxa i que els agafa el monu, tots entenem que ha de ser terrible, que fins i tot, deshabituar-los passi per donar-los metadona. I jo no m’he punxat a la vida, però ho entenc.

Els fumadors som una classe de gent, sí, sí, una classe de gent malvista socialment. Fa un temps, diu la meva cunyada que no ha fumat mai de la vida, estava mal vist no fumar. Quan ella era jove, només no fumaven les “tontes” o “mojigates”. Calia tenir molta personalitat per no fumar en aquells ambients. Ara és bastant el contrari. Els no fumadors són “els bons” i els fumadors som una classe de gent que embrutem, egoistes, incívics, intolerants...

I en certa manera suposo que és cert. No ens tracten com a persones malaltes, enganxades a la droga. Ens tracten com a persones normals que fumen, però que, si volguessin, deixarien de fumar. I els pitjors són els exfumadors. “Jo he deixat de fumar!”. I com que ell ha deixat de fumar, tot el món ho pot fer.

Espero no convertir-me en una exfumadora d’aquestes. Fins i tot espero ser capaç d’ajudar a gent que vulgui deixar de fumar. Perquè, senyors, senyores, crec que ja ho he dit, deixar de fumar de fàcil no té res. Força de voluntat, sí. Si vull ho deixo, sí. Però, collons, com costa guanyar cada dia la batalla contra el cervell!

Demà iniciaré la meva tercera setmana. Si sóc sincera hauré de dir que no ha estat tan difícil, ni molt menys. Segurament perquè estava tan i tan mentalitzada que el cervell ja havia perdut la guerra abans de començar-la. Però no per a tothom és així.

Cada cop que tinc ganes de fumar, em poso immediatament a fer alguna cosa que em faci concentrar l’atenció. Així és com passo els moments més crítics. I vet-ho-aquí, me n’adono que la necessitat de fumar no és física, és només mental. PENSO que tinc ganes de fumar. Però NO SENTO que tingui ganes de fumar.

Com deia. És una qüestió del cervell.

tinc monuuuuuuuuuu!!!!!!

Ara mateix estic patint una crisi. Em moro de ganes d’encendre un cigarret. I m’he dit: “ves a escriure al bloc”, pensa en una altra cosa. No deixis que el cervell et controli, ocupa’l en alguna altra cosa!
I aquí estic.

pa xula jo!

T’importa si fumo? Em pregunta una amiga mentre fem una cervesa gelada. M’ho pregunta perquè pensa que, com que estic deixant de fumar, si encén un cigarret m’estarà fastidiant i fent més difícil el que pels fumadors ens sembla impossible. Li he dit que no m’importava gens. I és cert! M’ha mirat incrèdula. Ho entenc perfectament perquè jo hagués fet igual. Però us ho podeu ben creure. No m’importa.

Cada cop tinc més clar que deixar de fumar és una qüestió de convenciment. Només pots deixar-ho si estàs convençut que ho has de fer. Si no vols fumar, no fumes. No és lògic? Ho és.

Imagina per un moment una persona adulta, com tu, com jo, agafant un cigarret, encenent-lo i aspirant el fum al mateix temps que cridem: no vull, no vull!!! Patètic, no? Si no vols, senzillament no fumes. El problema és deixar de fumar quan vols, quan t’agrada, quan creus que no podràs viure sense ell, quan ho vols deixar perquè tothom t’ho diu...

Vaig de xula, ja veus.