ja no el necessito, pots quedar-te’l

Disset dies pel dia 30

Estava jo aturada al carrer quan un noi se m’ha apropat i m’ha dit: perdona, tens foc? El primer que he fet ha estat obrir la meva bossa. Potser encara em quedava algun encenedor d’aquells que tenia amagats per tot arreu per no quedar-me mai sense... però no. Havia eliminat tota possibilitat de fumar, així que no, no tenia foc. Li he fet que “no” amb el cap i ha marxat.

Jo era d’aquelles dones previsores que mai es quedaven sense tabac ni sense foc estiguessin on estiguessin. Potser de més joveneta i amb menys diners per dedicar al tabac no era així, però des de feia ja uns anys que em semblava molt i molt al meu pare.

Comprava el tabac per cartrons, i a l’estanc perquè surten més barats. Crec que he comprat, si arriba, deu paquets de tabac a les màquines al llarg de la meva vida i sempre per motius excepcionals. Jo sempre a l’estanc. I fa temps comprava els cartrons de cinc en cinc. A mida que ha anat pujant el preu del tabac, jo he anat disminuint la inversió inicial. Ara comprava els cartrons de dos en dos. Més de 70 euros!

Tenia un paquet a la reserva de la feina, a la reserva del cotxe, a la reserva de la tauleta de nit per a alguna ocasió realment desesperada. També portava un paquet a la reserva de la meva bossa. I igual que els paquets, els encenedors. Tenia encenedors repartits per tot arreu. Imagina’t quedar-me sense tabac i tenir la reserva i no poder-la encendre...

A més de tot això, evidentment, portava sempre a sobre un estoig amb el tabac i l’encenedor. Un estoig que no se separava mai de mi. I quan dic mai, és mai. Anés on anés. A la cuina, al lavabo, a treballar, a buscar el pa, a passejar els gossos, a estendre la roba. L’estoig i jo.

Recordo quan em vaig trencar el peu, estava fumant. Ajaguda al terra, cridant de dolor i amb un cigarret als dits que no vaig deixar anar fins que algú em va dir: sobretot que no et caigui el cigarret!

Quan tenia el peu trencat (més de sis mesos va durar la broma) vaig inventar-me una manera de portar sempre l’estoig amb mi. Com que no tenia mans per agafar-lo –anava amb crosses-, el duia lligat amb una cinta al coll. Allà duia el meu kit de supervivència: tabac, encenedor, carnet de la seguretat social i dni.

M’hagués agradat donar-li foc. He pensat que agafaré els meus encenedors i els portaré a la bossa i quan algú me’n demani, li regalaré l’encenedor. Ja no el necessito, li diré, pots quedar-te’l.