Encara no fa tres mesos!

Ahir, 11 de l’11 de l’11, vaig estar en un quiròfan. No era el millor dia però com que m’arreglaven el peu a les 13h i el món s’havia d’acabar a les 11, doncs jo tranquil•la.

No fa cap gràcia entrar en un quiròfan, i encara que era una tonteria de res, això que et posin anestèsia, t’atontin, et facin les preguntes mil vegades: tens alguna al•lèrgia? Prens algun medicament? Portes dentadura postissa? I més, que ja no recordo, arriba un moment que tems oblidar-te d’alguna cosa: els hauré dit tot? Ostres! M’he oblidat de dir-los que de petita vaig tenir una al•lèrgia que encara no sé de què va ser!!!!

Però el que us volia explicar. Quan estava allà estirada, a punt per entrar al quiròfan número 2, vaja, que m’estaven preparant per entrar, l’anestesista em llegeix tot allò que ja havíem dit un parell de dies abans a la consulta pre-operatòria:

- Una mica anèmica, el cor bé, al•lèrgia al nolotil, cap malaltia de pulmons, ni res important, fa tres mesos que no fumes...

I aquí la vaig interrompre:

- No, no! Encara no fa tres mesos, diumenge els farà!

L’anestesista aixeca la vista del paper, em mira, somriu i em diu:

- T’està costant, eh...

I és que sí. M’està costant. Perquè mentre compti dies, és que els compto. No sé si m’enteneu.

En fi.

Ja no tinc un bony al peu, i després de quatre anys no sé si sabré viure sense ell. Ja us explicaré. De moment, el peu segueix dormint de l’anestèsia.