amb la sang xuclada

Avui m’he anat a fer una anàlisi de sang. Arribats a una edat, està vist que tot comença a rovellar-se. I encara no he arribat als cinquanta! Què serà de mi quan hi arribi...

El cas és que m’he deixat punxar el braç esquerra perquè sé que aquest és el que treu la sang a xorro. I tenia raó, en menys de cinc segons m’han tret cinc tubs de sang. Diria que la noia que me l’ha tret, no donava a l’abast omplint tubs. Tenia un ajudant que els anava posant tots en un portatubs i, ella anava tan ràpid, que gairebé li ha caigut un a terra. Ai! Han cridat els dos a l’hora. Jo tranquil•la. Anava a dir-los que no s’amoïnessin, que de sang en tinc una mica, fins i tot per donar. Però m’he estat calladeta i somrient.

Després dels cinc segons i amb menys cinc tubs de sang per les meves venes, he sortit de l’hospital. Marejada perquè cada matí, així que em llevo, necessito el meu cafè amb llet. I avui no ha pogut ser. Així que marejada de no tenir res a l’estómac.

Doncs bé: sense sang, marejada com una mona, plovent a bots i barrals, amb la boca pastossa de no haver ingerit res...tot i això, avui després de l’extracció m’hagués fumat un cigarret... i què a gust!

Cada cop que he donat sang m’han dit: no fumis, eh! Espera’t almenys una hora. I jo somreia, sortia per la porta, obria la bossa i em fumava un cigarret. Ja sé, una inconsciència, perquè més d’un cau rodó a terra, però qui ha dit que jo sigui una noia responsable i amb consciència? El cas és que després d’una bona extracció de sang, un cigarret ve molt de gust. I avui això mateix és el que m’ha passat. Que l’he trobat a faltar un montón.

Realment ara me n’adono de les coses que feia i associava a un cigarret. Aquesta no l’hagués dit mai, però ves per on, era així.

Ai qué ver!