No volia canviar l’aparença del meu blog. Però ho he fet sense voler i no he pogut fer allò tan meravellós de “CTRL+Z”.
I avui li he dit al xavier que em sap greu no fumar. Sí, és cert. Em sap greu pensar que ja no fumaré més.
No sé què em passa. Hauria d’estar contenta perquè ja no fumo i des de fa més d’un mes però, en canvi, estic trista. I no és que estigui pensant en tornar a fumar, que no, que ho tinc clar que no. Però m’entristeix pensar que ja no fumaré més.
És com quan et vas fent gran i hi ha coses que saps que ja no les faràs mai o perquè ja se t’han passat les ganes o perquè l’edat és un impediment. No accepto que ja no fumaré mai més. Així que, l’altra dia, vaig visualitzar-me amb vuitanta anys i un cigarret a la mà i vaig pensar... bé, quan tingui 80 anys ja no em vindrà d’aquí i potser fumi... Així que potser, a partir d’ara, hagi de posar “compte enrera: 30 anys i 9 mesos per tornar a fumar”. M’animarà això?
Realment, estic fatal.
Tranquil·la, que jo també tinc pensat tornar-hi als 80. He estat 22 anys fumant i em vaig dir que ara n'estaria el doble sense fumar, i això em dóna 80.
ResponEliminaPerò bé, a banda d'aquesta petita absurditat, em torno a identificar amb tu: a mi també se'm fa difícil saber que mai més tornaré a fumar. Què hi farem!
Au, salut!