m’he perdut el cigarret al carrer

El sopar ha estat genial. Trobar gent que feia tants anys que no veia i amb qui havia compartit un tros de la meva vida, ha estat emotiu i fabulós. M’he quedat amb ganes de més.

I el que és important pel tema que ens ocupa: ni un sol moment he pensat “vull fumar”. Ni un!

Estava xerrant pels colzes, ho reconec, i de sobte me n’he adonat que a la taula hi faltava gent però no he caigut en aquell moment, he pensat que hi havia gent que marxava i jo no me n’adonava! Però després d’una estoneta, algú se m’ha apropat a donar-me un petó i he sentit l’olor a tabac. Ohhhh!!!! Fumar!!!! I aleshores he lligat que tots els que faltaven a la taula, havien marxat a fora. I m’ha sabut greu. En altres temps, jo hagués sortit a fora a fumar i l’haguéssim fet petar, amb la complicitat dels fumadors. M’ho he perdut.

En canvi, ahir, fatal.

Hem anat a buscar bolets que, per cert, ni mig. I he trobat a faltar un montón el cigarret asseguda damunt d’una pedra al mig del bosc mentre contemplava un paisatge impressionant.

De vegades enyoro tant fumar!