Però no hi ha res tan terrible que no es pugui superar. I a més, porto 7 dies, ja em falta menys pels 30. Hauré de fer compte enrera, per donar-me moral. Sí, ho faré. Compte enrera fins els 30 que és una xifra en què, suposadament, el monu no existeix, només el record del fumar que, diuen, mai de la vida em marxarà.
Sí, vaig llegir no sé on que un ex-fumador no pot ni ha de fumar-se un cigarret mai més si vol seguir sent ex-fumador. Allò de “em fumaré només un pel casament del meu amic” no ho podem fer. Ni que l’ocasió s’ho mereixi del tot. Si tornem a agafar un cigarret, el cervell es posa a tota marxa i diu “dame más”. I ja estàs llest. De fet, és el que em va passar a mi, després d’anys sense fumar vaig trobar que anar en barco a la llum de la lluna era un bon motiu per encendre un cigarret. I per fer-ho, vàrem comprar un paquet. I qui va llençar el paquet després del cigarret? Nosaltres no. I ens el vàrem fumar sencer. I quan es va acabar, vàrem comprar un altre. I ja està. Fumadors de nou.
Els ex-fumadors serem tota la vida ex-fumadors. Sempre tindrem clavat al cervell el bon record de fumar, el plaer. Sempre. Conec gent que fa més de vint-i-cinc anys que no fuma, i segueix recordant el tabac com alguna cosa plaent. Serà el meu càstig.
Si no fumes, no fumis mai. No saps el que t’estalviaràs! Perquè segur, però que segur, que si fumes, un dia voldràs deixar-ho. I ni te cuento el rotllo que és deixar-ho.
Senyors, senyores... em queden 22 dies per arribar a la primera fita. Això no és res!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada