jo no vull, però ell sí

Quatre dies sencers sense cigarrets

Encara no he arribat a patir allò que tinc tanta por de patir. Em fa por dir-ho. Com si m’estigués queixant: “Ostres, no tinc monu!” I demà, patapàm. No, no. No ho vull dir. Però és cert.

Ja arribarà, ja... em diu el meu cervell.

Perquè del que va tot això és la dualitat entre ell i jo. El meu cocu i jo. Jo he decidit que no vull fumar més i, certament, no li he demanat permís al meu cervell per deixar d’ingerir nicotina. Durant 34 anys, li he donat tanta nicotina i més com m’ha demanat. I de sobte, jo dic: prou. No vull fumar més. I el meu cervell, ben acostumat a la droga, em diu: perdona? I aquesta és la guerra que haig de guanyar. Una guerra que només va de força de voluntat. Jo no vull fumar més i no fumo. El meu cervell i seguint les seves ordres, tot el meu cos, demana, exigeix! nicotina. I jo, la persona, l’ésser que sóc, diu: no fumo més. S’ha acabat. I el cos ja pot dir missa. No hi ha més nicotina. Prou. Punt i final. Kaput.

Jo que sóc mare hauria de saber de què va això. El nen que et diu: “mama jo vull” i tu “doncs no pot ser” i el nen que insisteix, i tu que no baixes del burro perquè al nen no se li pot donar tot el que demana, perquè el malcries. I així anar fent.

Tinc un cos malcriat i consentit i ara tindré una feinada per educar-lo, però és només qüestió de voluntat. Jo no vull fumar més. Doncs no fumo. Llestos! Oi que si dic: no vull banyar-me més, no vull menjar més, no vull anar al cinema, no vull sortir de casa, no vull anar a veure a la teva mare... tot és assolible? doncs, per què “no vull fumar” no ho ha de ser? Qui em mana? Jo! Doncs llestos. Nena, tu no fumes més. Perquè ho dic jo. I ja pots plorar tot el que vulguis, que s’ha acabat.

A partir d’ara ja em podeu dir “EXFUMADORA” perquè no penso tornar a fumar.

Ja porto quatre dies sense droga. Aiiiii.....