Tinc motius suficients per prendre la decisió. Sense motius, no ho faria. I no valen els motius dels demés. Han de ser els TEUS motius. “És dolent per a la salut”, em diuen. Però, malgrat ho sé, per a mi no és un motiu: em trobo bé, no em refredo, i sí, esbufego quan pujo quatre escales. Però l’edat també fa.
Fumo perquè m’agrada. Punt i final. M’agrada agafar el cigarret, encendre’l, inspirar, deixar anar el fum. M’agrada després d’un cafè amb llet, mentre prenc una cervesa, mentre escric a l’ordinador, mentre xerro amb els amics, per fer temps, per fer una pausa, per pensar, per relaxar-me... M’agrada i només em provoca plaer. Així que els motius dels demés, a mi no em serveixen.
Quan vaig dir que deixaria de fumar aquest any, és perquè tenia els MEUS motius, allò que penso que són motius més que suficients per prendre la decisió d’eliminar de la meva vida una de les coses que em proporciona plaer. I està clar que haig de tenir motius convincents perquè sinó, no té cap sentit. I els motius no tenen a veure ni amb la salut, ni amb els diners, que també. Però aquests són motius, per a mi, secundaris o fins i tot terciaris. Perquè malgrat és caríssim fumar, tinc molt pocs “vicis”, per no dir només aquest. No gasto ni en roba, ni en festes, ni en cotxes, ni en res d’aquest tipus. El tabac me’l pago amb “la suor del meu treball”, vull dir que em sento plenament justificada de gastar-me uns 100 euros al mes en una cosa que em proporciona plaer quan em passo la vida treballant i la majoria del que ingresso és per pagar despeses o ajudar els fills. Gasto en tabac i en classes de guitarra. I diria que gasto més en tabac que en guitarra.
Amb tot això vull dir que els motius que em “canta” tothom perquè deixi de fumar, a mi no em són gens útils i no he pres la decisió de deixar-ho fins ara, perquè fins ara no tenia motius convincents per fer-ho, al contrari, en tenia per seguir fumant.
Així que el primer que cal per deixar de fumar són motius convincents per fer-ho. I sobretot, motius propis. No “sobretot”, m’he equivocat. Volia dir “imprescindible”. Imprescindible motius propis.
És cert, clar, que la salut, els diners, la lliga antitabac del meus fills, les prohibicions de fumar a tot arreu, els desprestigi social, que el marit sigui al•lèrgic a tot, que no pugui fumar a la feina, que la majoria dels meus amics no fumin... etc. És cert que tot això ajuda a prendre la decisió. Segurament, arrel de tot això, una acaba prenent la decisió.
Malgrat fumar em provoca plaer, no vull ser esclava del tabac. Aquest és el meu gran motiu. Perquè és cert. Tinc dependència absoluta del tabac. Em poso histèrica sinó en tinc, estic incòmoda i nerviosa si estic en un lloc on no es pot fumar, desitjo marxar dels llocs (encara que estigui en una conversa agradable) per poder fumar, em sento “estúpida” fumant fora al carrer davant de la porta de la botiga, o buscant un lloc per prendre alguna cosa que tingui terrassa malgrat faci un fred de collons. Aquest hivern s’ha donat el cas d’estar fumant, prenent una cervesa, a la terrassa d’un bar, gairebé titiritant de fred. No gairebé, no, titiritant de fred realment!
Són aquestes situacions que a mi m’han fet sentir ridícula i adonar-me que sóc depenent del tabac. Ell em mana. I això és el que ha pogut amb mi. Jo que em crec la dona més independent del món, deixo que el tabac em condicioni la vida.
Això, i res més, és el que el dia 31 de desembre de 2010 em va fer pensar que el propòsit pel 2011 havia de ser “deixar de fumar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada