Però el que us haig de dir en confidència és que, quan algú em pregunta, jo dic: ho porto genial! No problem! Tot controlat! Les reaccions són diverses. Els que no han fumat mai de la vida, no em fan ni cas. Potser em diuen un “què bé, no?” i llestos. No em feliciten, no em posen dalt d’un pòdium de campiona. Res. Em quedo decebuda perquè jo em crec una supercampiona i necessito, repeteixo, necessito que em diguin que ho sóc. Però no només no em diuen res, sinó que canvien de tema ràpidament la qual cosa em fa pensar que el meu tema, el MEU TEMA, no els interessa gens.
I els que fumen, pitjor. Aquests em miren amb cara d’incredulitat i deixen anar un “què bé, no?” però amb un to ben diferent dels altres. I s’incomoden perquè, de sobte, els entra unes ganes de fumar terribles i com que no ho volen fer davant meu per no temptar-me, s’acomiaden ràpid i marxen cames ajudeu-me.
I per últim els ex-fumadors. Aquests el que fan és explicar-te la SEVA experiència: "doncs jo..." I te l’has d’empassar sencera. I és aleshores quan entens que a ningú li interessa que tu estàs deixant de fumar, ni com ho passes, ni quant et costa, ni res de res.
Potser per això escric al bloc. Aquí és l’únic lloc on puc esplaiar-me del tot i ningú em diu res. I... de tant en tant, algú em llegeix!
Felicitats! Supercampiona!!! Per estar deixant de fumar!!! És un èxit descomunal!!! I qui resisteix, venç!
ResponEliminaA mi, aquest tema, em serveix per explicar a alguns professors com els costa a algunns alumnes estar-se quiets a classe. Igual com a un fumador li costa deixa de fumar (i mira que és fàcil no treure el cigarret de la caixeta), a un alumne amb TDA o hiperactiu li costa (potser més encara) estar atent, estar concentrat.
Jeremias Soler
(nuesaliteraria.blogspot.com)
Gràcies Jeremias, tota una sorpresa i molt agradable. I ja de pas, aprofito per felicitar-te els 43 i un dia!
ResponEliminaUn altre cop l'has clavat: a mi també m'agrada que em preguntin com ho porto però no ho fa gairebé ningú. És catàrtic dir que ho portes prou bé, amb orgull i alhora amb prudència, que no se sap mai què passarà l'endemà.
ResponEliminaA continuar així amb tota la força del món!
Jo felicito a tothom que deixa de fumar. És més, ho faig de manera efusiva. No els faig petons perquè em controlo, que si no...
ResponEliminaMa germana ho va deixar als 49, fumava dos paquets diaris des dels 14 i semblava impossible.
L'enhorabona i molts ànims!
La meva germana també és diu Núria
ResponElimina;-)
Maurici, m'encanta la paraula "catàrtic", molt encertada. Te la prendré. ;)
ResponEliminaÀnims per a tu també?
Helena, una sorpresa molt agradable trobar el teu comentari i m'encanta que tinguis una germana que es digui Núria (no serà de les que es fa dir Nuri, no?) Gràcies pels ànims i m'he permés la llibertat de xafardejar el teu bloc: quina passada!
ResponEliminaTinc feina aquest cap de setmana llegint-vos a tots!
Què bé, no?
ResponEliminaT'entenc perfectament i crec que ets una campiona!
ResponEliminaHola Anònim!
EliminaSi m'entens és que també has passat o estàs passant per això. Així que ho compartim. A l'agost farà 5 anys que no fumo, i segueixo somiant. Ara bé, molt contenta de no dependre del tabac!